Até sempre, admirat Soares

La magnitud de les persones determina la trajectòria dels seus actes. Quan no hi ha paraules per descriure un buit, només queda un adéu…

Tres dies de dol nacional i un funeral d’Estat és l’homenatge què Portugal va fer a un admirat per molts, Mario Soares i… també menyspreat per d’altres. Es pensi com es pensi, crec què el reconeixement i el record és allò que es mereix un incansable lluitador. Per això dic ben alt: “até sempre (fins sempre), admirat Soares!…”

Gabriel Magalhães, escriptor i pensador portuguès va escriure un article a la Vanguardia (“Soares y Salazar”) molt impactant perquè va sintetitzar, en breus paraules, el perquè de la grandesa d’aquest polític: “La història de Portugal del segle XX pot resumir-se en tres dates i en tres noms… la del 1910, quan un vell país monàrquic es transformà en una jove república. La del 1917 quan uns pastorets van veure a la Verge (Fàtima) al mateix temps que començà la Revolució Russa. La del 1974, amb la Revolució dels Clavells quan s’encetà un nou panorama a la Península Ibèrica. Els noms: Fernando Pessoa, Salazar i Mario Soares… Soares representa per als portuguesos l’encarnació política de la llibertat. Sempre va lluitar per aconseguir-la. Encara que d’altres el van acompanyar en aquella lluita, ell va ser el rostre més gran d’un desig complert… Salazar creia (com a dictador) en l’Imperi, Soares no. Soares va donar un cop de timó decisiu que va  capgirar el vaixell portuguès del colonialisme i el va reorientar en direcció Europa.

La imatge més important, històricament parlant, de tota la seva trajectòria política és la del moment en el que va signar, l’any 1985, el Tractat d’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea, en el Convent dels Jerónimos, just al costat on segles abans, les naus portugueses se’n anaven a la conquesta de nous territoris. Curiosament entre Soares i Salazar hi ha similituds: els dos feien política per a fer història. Els dos varen tenir prestigi internacional: Salazar va ser per Occident, l’home que va evitar que Franco s’aliés amb Hitler, i Soares el que va impedir la victòria del comunisme després de la revolució del 74. Soares no va ser un gestor com Salazar. Feia política amb idees, decisions i influències, no amb xifres. Era un home d’una immensa i entranyable cultura… Amb Soares també se’n va una època…”

Tot just després dels tres dies de dol nacional, la Assamblea Nacional de Portugal va fer una sessió per aprovar una Declaració de Solemnitat vers el difunt polític. En el debat van haver-hi reconeixements i també retrets, però al final es va aprovar per unanimitat. Jo hem vaig quedar amb les paraules que va dir el President del Parlament, Eduardo Ferro Rodrigues, fent referència a una cita de Beltroch Brecht, un gran poeta i pensador alemany: “Hi ha homes que lluiten un dia i son bons, d’altres que lluiten durant un any i son millors, però en hi ha d’altres que lluiten tota la vida, i aquests son imprescindibles. Soares era un d’ells”…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.