Associacionisme del segle XXI. De la colla a la Xarxa

falcons

L’associacionisme respon a una necessitat humana, és per això que sempre ha existit i sempre existirà. Associar-se proporciona un sentiment de pertinença, una empara dels propis drets amb els iguals i un desig de projecte comú que són utòpics i ucrònics. No obstant això, els formats associatius es transformen segons quins siguin els temps, i cal preguntar-se com les noves societats que es generen nodreixen aquest anhel universal.

Queden lluny els temps dels gremis medievals, o de les societats del segle XIX. El que ara toca és assistir a la transició del model associatiu del segle passat al del segle actual. Certament, la majoria d’associacions existents es mouen –usant la terminologia de Bauman– en coordenades “sòlides”. Una associació significa encara un espai físic on tenir la seu (així ho exigeix la llei d’associacions), uns òrgans de govern estables, unes normes d’admissió i/o expulsió, o un programa anual prèviament discutit i acordat.

Tanmateix, bona part de les accions associatives més importants dels darrers anys evidencien un canvi de rumb més que notable en aquesta tendència. Emergeixen, seguint amb l’autor, associacions “líquides”. Què les caracteritza? Són formats associatius que no necessiten un espai físic identificable que pugui encabir tots els associats, l’espai passa a ser bàsicament virtual. Els òrgans de govern són molt més horitzontals i els lideratges són molt més distribuïts. Ser-hi o no ser-hi depèn de conjuntures puntuals, que s’adapten a les necessitats dels ciutadans interessats en tot moment: “ara em va bé de participar-hi, ara no”. El programa el marca l’actualitat, i actuen més aviat com a estructures reactives que no pas proactives.

Mirem sinó les associacions que actualment fan de pal de paller a la societat catalana: totes responen a aquestes característiques –deslocalització, horitzontalitat, col·lectivitat i immediatesa. Aquells ens que es resisteixin a avançar envers aquests paràmetres seran esborrats pel pas inexorable del temps. Avui l’associacionisme deixa de ser cada cop més la colla, el grup estable de persones que construeixen un marc unidireccional d’acció, per donar pas a la xarxa, el col·lectiu ampli de ciutadans i ciutadanes cridats per una necessitat social, capaces d’implicar-se en la seva mesura per respondre a les necessitats del moment.

Serà fonamental, doncs, que els diversos responsables de vetllar i acompanyar l’associacionisme català encenguin totes les brases al seu abast per anar desglaçant la seva solidesa, i creïn els cabals necessaris perquè la liquidesa resultant vagi ben encarrilada vers els objectius irrenunciables que es proposa.

Per Miquel Àngel Essomba, Professor de la UAB

TOTES LES NOTÍCIES