Vet aquí un dels termes més particulars del conflicte. No solament per raons lingüístiques (quants el sabríeu escriure bé a la primera, amb totes les as i les es a lloc?) sinó pel recorregut històric, que l’ha portat a convertir-se pràcticament en una marca, com les vambes o el vichy.

Anem a pams. D’assemblea no es pot dir, com d’urna, que sigui estrictament un mot sense família, però gairebé. Té tot just un parell o tres de germans i tres o quatre cosins (els derivats de simultani), i tots plegats provenen de simul, que actualment traduïm per ‘juntament, alhora’, però que també compta amb un equivalent culte que conserva més els trets familiars, ensems (res a veure, malgrat la semblança, amb simil, d’on provenen mots quasi homògrafs com semblar, assemblar i simular, per exemple). La idea de reunió o aplec, doncs, és la que va fer que a la França revolucionària bategessin la primera cambra de la República amb el nom d’Assemblea Nacional. I d’aquí a l’èxit. Nosaltres, com moltes altres llengües, vam prendre la paraula precisament d’allà, ja amb la càrrega política posada, i per això durant el període de la lluita antifranquista es va convèrtir en un tòtem: tot eren assemblees, tant si es tractava de protestes polítiques com veïnals o estudiantils (la universitat, per cert, és l’hàbitat on continua gaudint de més fervor).

I així arribem al tercer estadi evolutiu, el de la conversió en un genèric. No sabem si els fundadors de l’Assemblea Nacional de Catalunya ho van preveure o no, però el cert és que en qüestió de poquíssim temps (tres anys, com aquell qui diu) aquesta entitat ha aconseguit una fita a l’abast de molt pocs: desempallegar-se del seixanta-sis per cent del nom i quedar-se amb un terme comú que avui ja tothom identifica amb ells. Si parles de “l’assemblea” sense especificar res més, sense posar-hi cap adjectiu, el teu interlocutor sap immediatament que et refereixes a l’ANC. Un fenomen semblant al de procés.
El més sorprenent de tot plegat és que amb l’adquisició de sentit identitari no n’hagi perdut gens de l’altre, el de símbol de l’esquerra. Per això continua formant part del vocabulari i l’acció quotidiana del partit més diguem-ne social dels quatre que coincideixen amb l’ANC en l’objectiu nacional, la CUP. No és estrany, doncs, que a la paròdia que en fan al Polònia en David Fernández i companyia hi surtin en perpètua actitud assembleària, votant sense parar. Més enllà de caricatures, tant de bo l’èxit de l’Assemblea en relació al nom sigui un auguri del resultat del referèndum.