Artur Blasco lloa la riquesa de la saviesa ancestral de la Seu en el pregó de la Festa Major

festa seu

El músic, investigador i divulgador del folklore català, Artur Blasco, ha llegit aquest vespre el pregó de Festa Major de la Seu d’Urgell 2015 des del balcó de l’Ajuntament que ha estat seguit per una plaça dels Oms plena de gom a gom d’urgellencs i urgellenques que han volgut presenciar aquest acte institucional que inaugura oficialment la nostra festa.

Blasco, acompanyat per l’alcalde de la Seu, Albert Batalla, i la regidora de Festes i Tradicions, Sílvia Iscla, ha lloat l’heretatge de saviesa secular dels ciutadans de la Seu i de l’Alt Urgell, fet que permet “aportar-vos energia a la vida col·lectiva”, ha remarcat Artur Blasco.

En la lectura del seu pregó, el reconegut musicòleg ha rememorat el seu primer contacte amb la Seu d’Urgell i Arsèguel, l’any 1965, “poble que havia d’esdevenir el de la meva adopció. Aquell fet casual em va canviar inesperadament la vida”. Aquella estada breu i ocasional que va viure Artur Blasco amb la nostra ciutat i comarca que va viure l’estiu de fa 50 anys “em va portar a la reflexió que acabava de conèixer una societat vilatana i rural -la vostra- dipositària d’una saviesa que venia de molt lluny en el temps. Una societat els quals avantpassats, malgrat haver viscut i, a vegades sobreviscut, en condicions d’extrema duresa, van tenir la vitalitat i el coratge de deixar-nos el llegat d’una cultura popular de gran abast. I vaig resoldre que era amb aquella societat, amb la que jo volia conviure. I vaig canviar el sol de mitjanit d’Escandinàvia i els volcans de lava negra d’Islàndia, pel Cadí de tarteres solitàries on hi brinca el cabirol i hi floreix el muguet i la gençana”. El pregoner també ha volgut agrair públicament l’acollida rebuda per part dels alturgellencs.

Blasco també ha volgut aprofitar en el seu pregó per fer una defensa de la cultura i la identitat del nostre país. “vull deixar constància en aquest pregó de la meva reprovació -que estic convençut és majoritàriament compartida- d’aquelles persones i institucions amb responsabilitats públiques, no forasteres del tot, que es consagren a l’agressió obsessiva de la nostra cultura i de la nostra identitat col·lectiva”.

Recuperació de l’acordió diatònic

L’autor de l’ingent obra “A peu pels camins del cançoner” ha elogiat també la riquesa cultural de la Seu d’Urgell, així com de les seves institucions, entitats, associacions, clubs esportius, ja que a través d’ells la ciutat té “la capacitat de generar energia”. D’entre molts d’altres exemples, Blasco ha agraït al territori poder organitzar, any rere any, la Trobada Internacional amb els Acordionistes del Pirineu, esdeveniment que “ha obert en temps presents camins de trànsit cultural entre l’Alt Urgell i molts països d’Europa i d’Amèrica”.

Recuperació i divulgació del cançoner popular transmès per tradició oral

Tanmateix, Artur Blasco ha elogiat el paper de la Seu d’Urgell a l’hora de recuperar “també per Catalunya, l’Aragó i el País Valencià, un instrument popular que va canviar el comportament social dels pobles del Pirineu durant el primer terç del segle XX: l’acordió diatònic”. Al respecte, Blasco ha volgut recordar Estevet Ubach, “el meu inefable amic i músic electricista”.

Artur Blasco ha volgut cloure la lectura del seu pregó tot recitant uns versos de la cançó “El Llodrigó”, transcrita per ell mateix de la versió que en feia Pep Garcia, el Jaumet de Tuixent. Aquesta cançó està inclosa en l’obra de 12 volums “A peu pels camins del cançoner” que conté 1.600 cançons que Blasco ha anat recollint en 200 pobles del Pirineu.

TEXT ÍNTEGRE DEL PREGÓ D’ARTUR BLASCO

Digníssimes autoritats. Senyor Alcalde. Senyors regidors. Amigues i amics de La Seu. Amigues i amics de l’Alt Urgell. Amigues i amics de més enllà.

En el decurs de les nostres vides ens hi apareixen dies d’especial significació, com el d’avui, dia d’inici de la Festa Major de La Seu 2015. Per a mi aquest dia té el valor afegit d’haver-ne estat designat el pregoner. Un honor.

Ara fa 50 anys que vaig venir ocasionalment i per primera vegada a La Seu, i vaig anar també per primera vegada a Arsèguel, poble que havia d’esdevenir el de la meva d’adopció. Aquell fet casual em va canviar inesperadament la vida.

Des de feia uns anys jo residia a Estocolm (Suècia), ciutat i país per mi, encara avui molt estimats, els quals vaig compartir temporalment amb Reykjavik (Islàndia). M’havia habituat als llargs hiverns de neu i foscor d’Estocolm i a les nits d’estiu de Reykjavik enllumenades pel verd brillant de l’aurora boreal. I em vaig arribar a familiaritzar amb la costa de Groenlàndia, al nord del Cercle Polar, formada pels immensos penya-segats de gel dels glacials que es trencaven i formaven icebergs viatgers en arribar al mar.

Però l’estiu d’ara fa 50 anys, aquella estada breu i ocasional a La Seu i a Arsèguel, em va portar a la reflexió que acabava de conèixer una societat vilatana i rural -la vostra- dipositària d’una saviesa que venia de molt lluny en el temps. Una societat els quals avantpassats, malgrat haver viscut i a vegades sobreviscut, en condicions d’extrema duresa, van tenir la vitalitat i el coratge de deixar-nos el llegat d’una cultura popular de gran abast. I vaig resoldre que era amb aquella societat, amb la que jo volia conviure. I vaig canviar el sol de mitjanit d´Escandinàvia i els volcans de lava negra d’Islàndia, pel Cadí de tarteres solitàries on hi brinca el cabirol i hi floreix el muguet i la gençana.

Després de 50 anys d’haver pres aquesta decisió aprofito l’avinentesa per donar-vos les gràcies per l’acollida que m’heu dispensat.

I aquesta saviesa ancestral, que té com a resultat un vessament de serenitat col·lectiva, és la que avui fa possible a La Seu i a l’Alt Urgell, la convivència de la tradició amb la modernitat. La convivència de la història amb el present. La convivència del cant mil·lenari de la Sibil·la a la catedral la nit de Nadal, amb les cantades sorolloses d’El Gall Negre a les sobretaules de les festes populars.

És la saviesa que ens protegeix i que ens guardarà en el futur davant dels canvis socials que ens toca viure; davant del procés de cohabitació amb col·lectius d’altres procedències i cultures, de diferents creences i de diferents maneres de viure i d’entendre la vida. I ens en protegeix perquè aquest comportament espontani porta inherents els atributs del respecte i de la ponderació, de la qual vull fer-ne ús en aquest pregó, per deixar constància de la meva reprovació -que estic convençut és majoritàriament compartida- d’aquelles persones i institucions amb responsabilitats públiques, no forasteres del tot, que es consagren a l’agressió obsessiva de la nostra cultura i de la nostra identitat col·lectiva.

I és per això que no podem baixar la guàrdia en la preservació del nostre patrimoni històric i cultural perquè podria arribar el dia -esperem que no! – que ens fes falta com a testimoni per explicar qui som i d’on venim.

Així i tot, aquest pregó és de transmissió de confiança. Confiança fonamentada en el fet que La Seu, amb el seu Ajuntament que la vetlla i la gestiona, viu en constant lectura d’una de les lleis de la termodinàmica que ens diu que sense aportació d’energia els processos es degraden.

Gràcies a aquesta atenta vigilància La Seu es pot vanagloriar de tenir i conservar algunes de les obres i monuments romànics més importants del món, a la vegada que, d’haver assolit fites transcendents i diversificades, com la d’haver estat proclamada un dia ciutat olímpica, amb el Parc Olímpic del Segre; acollir la Cooperativa Cadí, de prestigi internacional que, aquest any celebra el seu centenari, i tenir un protagonisme preponderant en l’àmbit esportiu del país a través de clubs com el “Sedis Bàsquet” i el “Cadí Canoe Kayak”.

Gràcies a la capacitat de generar energia, La Seu disposa d’entitats i d’espais emblemàtics en l’àmbit cultural i d’esplai, dels quals en vull enumerar alguns -impossible tots- perquè és legítim presumir del què es té, i s’ha guanyat amb esforç: la Biblioteca de Sant Agustí; el Centre Associat de la UNED; Ràdio Seu; els “Cinemes Guiu”; el festival PICURT; la Germandat de Sant Sebastià; l’Ateneu Alt Urgell; el Consell Municipal de Joves; Diables de l’Alt Urgell; i el banc del “Si no fos” a la Font del Passeig, testimoni d’aportació d’energia a la col·lectivitat a través de moltes vides de treball, i mereixedor del reconeixement de tots plegats.

I gràcies també a aquest constant esforç La Seu allotja arxius que acullen autèntics tresors documentals com l’Arxiu Capitular del Bisbat d’Urgell i l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, a la vegada que ofereix espectacles i concerts d’alt prestigi, com el festival de Música Antiga; el Retaule de Sant Ermengol -del sempre recordat amic Esteve Albert- dedicat al bisbe sant que bastia ponts i obria vies de comunicació entre els pobladors esforçats de terres ignotes; i la Trobada internacional amb els Acordionistes del Pirineu que ha obert en temps presents camins de trànsit cultural entre l’Alt Urgell i molts països d’Europa i d’Amèrica.

La Seu ha recuperat també per Catalunya, Aragó i el País Valencià, un instrument popular que va canviar el comportament social dels pobles del Pirineu durant el primer terç del S. XX: l’acordió diatònic. Un projecte que vaig endegar l’any 1965 amb la col·laboració dels acordionistes de l’Alt Urgell d’aquell temps, amb qui jo em reunia els dimarts dia de mercat al carrer Major núm.37- en altres temps 31- on hi tenia el taller l’inefable amic i músic electricista Estevet Ubach.

Des d’Arsèguel i des del mateix any 1965, he procurat col·laborar també en el millor coneixement de la cultura popular de La Seu i de l’Alt Urgell, amb la recuperació i divulgació del cançoner popular transmès per tradició oral, a través de l’obra de 12 volums “A peu pels camins del cançoner” que conté 1.600 cançons que he recollit en 200 pobles del Pirineu

No vull acabar el meu pregó sense mostrar la meva complaença per haver estat convidat aquest any a formar part de la colla de caramelles de La Seu. Conservo la barretina arnada i gastada de la meva joventut dels molts anys de cantar caramelles al meu poble, Santpedor, al Bages, i prometo al seu director, l’imprescindible i estimat amic Lluís Obiols, de no faltar a cap assaig i de cantar amb convicció tot el que la meva discreta veu em permeti.

I parlant de cançons em vénen a la memòria uns versos de la cançó d’ “El Llodrigó” que vaig transcriure de la versió que en feia el nostre recordat i estimat amic el Pep Garcia, “El Jaumet de Tuixent”:

Li´n remango el davantal,

li´n remango les faldilles,

li´n remango els enaugüets,

li´n remango la camisa.

I aquí i així, acabo el meu pregó. Un pregó el qual contingut vull resumir en la capacitat dels ciutadans de La Seu i de l´Alt Urgell -vosaltres- de generar i aportar energia a la vida col·lectiva, i en el seu comportament -el vostre- fruït d’un heretatge de saviesa secular.

Un pregó que he escrit a estones al bar Plana, acompanyat de Voll-Damms i d’algun carajillo d’anís del mono.

El pregó d’una festa gran, esperada i merescuda.
I amb el record dels alturgellencs estimats que ens han deixat, i fent ús de les atribucions que l’Ajuntament de La Seu m’ha conferit, declaro inaugurada la Festa Major de La Seu 2015.

Bona Festa Major!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.