D’entre els molts mots i expressions que la correcció política ha modificat, un dels més eufèmics és el risc. Si us hi fixeu, observareu que en el llenguatge públic tot allò que abans era susceptible de ser posat en perill ara es posa en risc. Els polítics fa temps que no diuen que l’estat del benestar (el planeta, el clima, la seva poltrona) està en perill sinó que determinades actituds o comportaments “el posen en risc”. Pel mateix motiu que el món de l’esport ha substituït l’adjectiu difícil (massa brusc, massa aspre) pel de complicat, el risc té un aspecte menys amenaçador que el perill.

De les definicions diccionarials no se n’infereix aquesta conclusió, però no hi ha dubte que una acció arriscada té menys possibilitats d’acabar malament que una de perillosa. El perill, a més a més, és més concret: “No travesseu la riera que és perillós”, advertim a la canalla, mentre que els exercicis circenses, que ja sabem que acabaran bé, són presentats com a “arriscats”. Per no dir res del llenguatge policial: si aviséssim que un delinqüent és “molt arriscat” faríem més riure que no pas por.

Per això té un regust paradoxal que l’últim papu que ha escampat el pànic per la unió europea sigui la fins ahir desconeguda prima de risc. Molts dels conceptes financers amb què no paren de bombardejar-nos els mitjans continuem sense entendre’ls, però sembla evident que ningú es refiaria gaire d’un índex que s’anomenés ‘prima de perill’. En aquest cas, amb el risc n’hi ha prou i de sobres per espantar-se, però sobretot per actuar amb prudència. Ep, sempre que els quartos siguin teus, és clar. Perquè si una cosa estem aprenent tots plegats amb la crisi, ni que sigui a còpia de mastegots, és que els lladres (aquests sí que son delinqüents perillosos!) que han pres el poder no en tenen gens ni mica, de sensació de perill: no solament se la juguen amb diners que no són d’ells sinó que a sobre, si la cosa surt malament, ni tan sols els renyaran.

Amb una mica de sort, encara s’embutxacaran una bona liquidació.
Una última curiositat. Sabeu de quin mot prové la simpàtica prima? Doncs de premi, ves per on. A la vista de com van les coses, sembla evident qui són els premiats, oi?

[Un altre que també ha sembrat el pànic, en aquest cas al Vaticà, ha estat el majordom. El majordom com a culpable, amb una tradició literària ben arrelada. I com ha de ser d’altra manera, si el mot és una reducció de major domus, ‘el més gran de casa’. Per força ha de voler ocupar, tard o d’hora, el lloc que l’ADN etimològic li té assignat].