La història de l’economia xinesa en les darreres dècades és gloriosa i ens mostra un espectacular creixement econòmic del Producte Interior Brut (PIB) amb digits superiors al 7-8% anuals. Alguns especialistes han arribat a parlar que la Xina superaria els Estats Units aviat com a superpotència econòmica i de la creixent influència del model que s’ha batejat com a capitalisme leninisme. Però sembla que els bons temps en aquest àmbit estan a punt d’acabar. No es tracta només que alguns països veïns estiguin començant a acollir indústries de mà d’obra barata que fins fa poc es feien al gegant asiàtic.

Ni dels problemes polítics amb les minories musulmana i tibetana i les males relacions amb aquests mateixos veïns dels quals parlàvem abans. També. Però el principal problema és que la bomba de rellotgeria demogràfica xinesa ja ha esclatat. La població activa de la segona potència mundial es va reduïr en 3,45 milions l’any passat i els experts adverteixen que aquesta tendència s’accentuarà. Recordem que s’entén per població activa aquella que té entre 15 i 59 anys. Aquesta xifra és molt més important del que sembla ja que és la primera caiguda de la població en edat laboral des del 1963. Aquesta davallada respon bàsicament a dos factors: un és la política de fill únic i l’altre l’habitual caiguda de la demografia en els països avançats. Parlant en llenguatge planer: quan més urbanitzat i ric és un país menys fills es tenen perquè costa més de mantenir-los. A aquesta situació s’ha d’afegir el creixement envelliment de la població xinesa.

Una població més envellida suposa que l’actual model de creixement econòmic basat en la mà d’obra barata s’està esgotant. El govern xinès podria apostar per a crear un sistema de seguretat social i pensions similar als dels països desenvolupats ja que actualment no existeix. Això faria crèixer la justícia social del país i la gent podria consumir més, segurament sobretot productes locals. Però llavors la Xina hauria d’apostar per una productivitat més alta de la seva indústria per a compensar el previsible augment dels salaris i els costos socials. Això requeriria unes lleis més segures i més transparència pels inversors i com a afegit tard o d’hora per la resta de la gent. En una paraula: democràcia. Passi el que passi doncs l’època de la Xina com a fàbrica mundial s’està acabant i el país haurà d’afrontar grans i complicats reptes que faran que sigui complicat que pugui ser un model per a ningú. I entre les bones notícies que això pot suposar hi ha una que no vull oblidar: el capitalisme mundial, molt aviat, deixarà de mirar cap a Pequín perquè el mirall xinès s’està esquerdant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada