Dèiem el dia passat que el mot que ens ocupa forma part de la família del verb albirar, encara que ha conservat la forma més acostada a l’original perquè davalla directament d’arbiter, ‘testimoni ocular’. I dic que en forma part quan en realitat fora més pertinent dir que la integra de manera més que majoritària, atès que quinze dels divuit membres corresponen a la seva branca.
I no en va, concordant amb la comparació que fèiem entre àrbitre (mot estàndard) i àrbit (pronúncia popular encara no normativa), que podrien equivaler a l’evolució culta i la vulgar respectivament, la branca d’àrbitre és precisament la dels derivats cultes. En pengen termes habituals com arbitral o arbitrar (aquest verb és, de fet, l’espurna que va inspirar la columna, per una associació inconscient d’idees entre l’arbitratge del partit Barça-Rayo i el que els tribunals espanyols exerceixen de ja fa uns quants anys sobre el conflicte catalanoespanyol); arbitrari també és ben comú, malgrat que el significat ja fuig una mica: ‘discrecional’, i també ‘exercit no atenent sinó a la voluntat o el capritx propis’, i l’adverbi i substantius corresponents, arbitràriament i arbitrarietat, que tot i el regust culte se’ns fan familiars gràcies als mitjans de comunicació.
En canvi, arbitració o arbitrador, més especialitzats, ja són força més infreqüents, així com els substantius arbitrament (‘Acció de donar sentència arbitral’) o arbitratgista, que no és un fan dels col·legiats sinó una ‘persona que fa arbitratges de borsa o en la fixació dels preus’. I completa la família el més bonic de tots, arbitri, que encara que fa la viu-viu en l’àmbit sempre àrid del dret continua mantenint la seva personalitat filosòfica natural: ‘Facultat de la voluntat de l’home de prendre una resolució amb preferència a una altra’.
En realitat la família no s’acaba aquí, perquè modernament n’ha sorgit un doblet nou, arbitrisme i arbitrista, en el camp de l’economia. Es veu que es tracta del ‘Corrent de pensament politicoeconòmic que proposa uns mitjans únics i simples per superar una etapa de decadència econòmica’, i a mi aquesta definició m’ha fet pensar, ves per on, en els tribunals espanyols esmentats i les seves respostes úniques i simples (castigats!, a la presó!) per superar una etapa que segurament, més que a decadència, els deu sonar a molta, moltíssima nosa, la de la revolta i les pretensions inaudites d’aquests llunàtics de catalans, que no es cansen mai de fer la traveta al gran projecte universal, i més enllà i tot, que sembla que és per a ells la cosa hispànica.
