Aranyes en els racons de la ment, «Enemy» de Denis Villeneuve

enemyEl director canadenc Denis Villeneuve ha aconseguit xuclar-nos als territoris de la torbació i la inquietud gràcies a Enemy, un hipnòtic i obsessiu thriller psicològic inspirat en un relat breu del Nobel Saramago, L’home duplicat. La pel·lícula arriba després de l’èxit internacional d’Incendies (2010) – adaptació cinematogràfica de l’obra teatral homònima de Wajdi Mouawad i que va arribar a ser pel·lícula nominada als Oscar en la categoria de millor pel·lícula estrangera – i la realització pràcticament simultània a Enemy de l’aterridor thriller sobre els impulsos cecs de la venjança i la tremolosa sospita de la culpabilitat, Prisioneros (2013)

La present cinta de Villeneuve es capbussa ara en els laberints de la ment d’un professor d’universitat d’història, Adam (Jake Gyllenhaal), després de descobrir, inesperadament al mirar un dvd llogat, el seu doble perfecte en Anthony (Jake Gyllenhaal), un actor de tercera. La via monòtona que mena el personatge d’Adam sembla truncar-se irreversiblement arran del descobriment del que podria ser el seu germà bessó o almenys una persona idèntica a ell mateix.

La tonalitat neguitejant i espessa que atresora la pel·lícula en la presentació de les primeres accions de les relacions de parella i les classes, accions repetitives i intranscendents, es fa progressivament malaltissa. A mesura que el personatge d’Adam explora i festeja amb aquest inaudit fenomen del doble, la pel·lícula s’endinsarà en una atmosfera encara més pesada i subjugadora per circular de forma imparables per unes tonalitats progressivament irrespirables i claustrofòbiques.

Aquesta història d’una obsessió ens condueix a la inestabilitat absoluta al fer-nos moure’ns pel fangar de la incertesa on es barregen perillosament realitat i la ficció, raó i imaginació, el conscient i el subconscient. Desemboquem en tortuosos universos dignes de Lynch o Cronenberg proporcionant moments desassossegants quan trepitgem el terreny del desconegut, com en una reveladora, saturada i febril seqüència inicial, o a través d’ingredients al·ucinats com una boirosa ciutat presidida per una enigmàtica aranya gegant.

El pervers joc de miralls establert entre ambdós personatges iguals, dues còpies exactes, ens conduirà inevitablement també al terreny de les pulsions incontrolables i desfermades del desig, gràcies a la presència de les respectives novies, Mary (Mélanie Laurent) i Helen (Sarah Gadon), també estranyament semblants en el seu aspecte físic. Aleshores ens endinsem en els universos de la usurpació o el intercanvi d’identitats, en els rebrecs de l’alteritat, per retrotraure’ns als enrevessats cabdells de Patricia Highsmith.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.