S’han omplert tants i tants llibres, pel·lícules i s’ha parlat tant sobre aquesta força còsmica anomenada amor! S’ha dit tant sobre aquest misteri que semblaria que no es pot afegir gaire. I, probablement, una de les millors respostes és, precisament, el silenci. El beneït silenci. Perquè anomenem amor, habitualment, a una cosa molt diferent que és la passió romàntica i el que sobreviu quan aquesta s’ha esvaït. O a l’afecte que senten els pares pels fills o a l’inrevés o per altres familiars o persones. I l això és amor, i és molt rellevant, però crec que el més important és aquest amor que sentim o deixem de sentir per nosaltres mateixos. I que omple, com pot, el buit interior que tots tenim. A què em refereixo quan parlo de buit interior? A aquesta necessitat imperiosa, salvatge i única que la nostra vida tingui un sentit, un significat, el que sigui. I que fa que la resposta més bona passi per l’amor: a una persona, a un grup, sí, però, sobretot a nosaltres mateixos. I en alguns casos molt afortunats, però molt, aquest amor s’expandeix i abasta grans grups: la raça humana, l’univers. El tot. Sí, som pràcticament res. És a dir, increïblement insignificants però podem ser molt importants perquè l’amor ens pot fer transcendir. Ser molt més grans. Ser el tot.

Podem omplir aquest buit interior amb amor. De fet, és l’única manera de fer-ho. Podríem pensar que podem deixar d’omplir-ho però això mateix ja és amor. En realitat, tot això són paraules i paraules que intenten descriure quelcom molt gran però que és molt més simple del que pensem i del que m’atreveixo a dir. Tenim por a la nostra mort o a petites morts en vida que són les frustracions i els fracassos que ens sacsegen. Els reals o els imaginaris. Però la solució a aquesta por passa per la confiança i aquesta només és possible amb un acte de fe en l’existència. En amor condensat pel que hi ha, per l’univers. Molt confús, diuen les veus? Tenen raó. Ho farem més simple i més tràgic i meravellós. Pots tenir por o deixar-te dominar per ella o pots estimar. I això ens farà més grans, més útils, menys imperfectes. I aquest amor pot ser a nosaltres mateixos, a algú altre, però si és realment gran serà un amor a la vida. Al tot. I al seu degut temps: a acceptar el no res.