Aquests dies hem iniciat l’estiu i acabem el curs de les activitats més habituals durant l’any. El dia és més llarg, la natura està bellíssima, tot sembla que ens reclama quin descans podrem fer, o quins canvis d’activitats, què farem a les vacances (si en tenim!) o com repartirem els dies, què podran fer els més joves i els més petits de la família, com atendrem les persones grans… Fem projectes i tenim il·lusions. I això és bo. Però cal aprendre a fer vacances.

Final de curs és moment oportú per a donar gràcies pel que hem viscut al llarg d’aquests mesos, per descobrir-hi la mà de Déu que ens ha anat acompanyant en el pelegrinatge de la vida. I és bo trobar algun moment per a revisar com hem actuat i com hem preparat les coses, com hem sabut aprofitar les experiències i els moments bons de la vida viscuda, que ja no tornaran. Sempre hi ha coses que no faríem de la mateixa manera, equivocacions i fins pecats que hem d’esmenar, demanar perdó i fer els canvis o millores que entenem que cal fer. I sobretot ens convé millorar en allò que sigui important per a nosaltres, quasi sempre una més gran i confiada relació amb el Senyor, així com una més intensa vida de família i de comunitat, de les relacions al treball, al poble o ciutat, la solidaritat amb els altres i la cura de les coses que considerem importants per a nosaltres, més enllà de la salut i la diversió.

En bastants llocs del nostre Bisbat, aquests propers mesos acollirem molts antics veïns i feligresos dels pobles, que retornaran per vacances o, sobretot, acollirem molts turistes que hi vénen a gaudir de les nostres muntanyes, de les tradicions i de la bellesa del nostre art i de les esglésies, sobretot. Igualment molts vindran per a uns dies de colònies, campaments o activitats de lleure en grups o en família. Tindrem noves oportunitats de viure el que el Papa Francesc anomena “la cultura de l’encontre”, en lloc de la cultura del “descartar”, no avaluant les persones pel seu èxit o en funció del poder que aconsegueixen o del que tenen, sinó pel que val cadascú als ulls de Déu. I això ens porta a la solidaritat i a l’amor. Aquest estiu, i tot l’any, siguem a tot arreu imatges coherents i testimonis de Crist, que estima i dóna la seva vida per les ovelles, i tinguem sempre l’anhel d’estimar com estima el Sagrat Cor de Jesús.

Bon estiu a tots! Que sigui temps aprofitat. Per a descansar i per a servir. Per a viure més en família i obrir-nos a gent nova. Per a reflexionar, llegir, pregar més descansadament i repassar les activitats que hem viscut i que viurem a la tardor. Cal trobar temps per a cada membre de la família i regalar temps als amics. Temps per a l’esport, el passeig i el contacte amb la natura. Recordem, però, que “El guardià d’Israel mai no s’adorm, sempre vigila. El Senyor et guarda, el Senyor t’empara al teu costat mateix. El Senyor et guarda de tota desgràcia, et guarda la vida. El Senyor guarda tots els teus passos, ara i per tots els segles”, diu el salmista (Sl 121,4-8). D’alguna manera, “no hi ha vacances” de ser cristià, de ser persona autèntica. Sempre cal vetllar, estar “sempre a punt”, com diuen els escoltes. Sense angoixa per tot el que sempre resta per fer, però aprenent a descansar. El Senyor ho feia amb els apòstols, i els ensenyava a pregar i a estar més llargament amb el Pare del cel. Bon final de curs i bons dies de descans o almenys de canvi en les dedicacions!