Aplicar (1)

Benvolgut lector, avui fa exactament cinc-centes setmanes que tu i jo rodalmotegem, que és una cosa que ens vam inventar precisament aquí. Cinc-cents rodalmots, que vol dir gairebé deu anys (els complirem pel maig de l’any que ve, per ser precisos). I com que trobo que l’efemèrides val la pena (en aquests temps nostros d’esprints i corredisses, deu anys en un mateix lloc ja comença a ser una heroïcitat), m’ha semblat que calia celebrar-ho d’alguna manera. No sabia de quina, per això. Canviant de tema i parlant del Barça, per variar? Fent una recopilació dels millors gols, ai, dels millors articles? Explicant tafaneries personals?
Al final, després de rumiar-hi molt, he optat per fer-ho a la japonesa. Tu ja em coneixes: renunciar a un espai privilegiat com aquest em semblaria malbaratar la sort que tinc. A la japonesa voldrà dir, en aquest cas, analitzant com de costum un terme del conflicte però en una minisèrie, no pas de dues peces tal com faig de vegades sinó, tatxan tatxan, de tres. Tres, una cosa inaudita. És clar que per a una aspiració com aquesta no puc pas triar un mot qualsevol. I aquí estic segur que et sorprendré, perquè ara tu diràs: haurà de ser un mot amb molt de pes, com aquells Estat, revolució, feixisme o sobirania, per exemple, que hem vist durant aquests deu anys. Doncs t’equivocaràs. Perquè la paraula que ens acompanyarà avui i les pròximes dues setmanes és un verb tan modest comaplicar. O, si t’agrada més, un substantiu tan poqueta cosa com aplicació, en el significat de ‘acció d’aplicar’ (l’altra la veurem més endavant).
    “No ens quedarà més remei que aplicar el 155”, “Primers efectes de l’aplicació de l’article 155”. De frases com aquestes ens n’hem fet tips de sentir-ne els darrers mesos, i estic segur que a tu, lector d’aquesta secció, igual que a mi, el mot que haguéssim destacat com a més important hauria estat article (o 155, si tinguéssim manera d’analitzar una xifra). Aplicar i aplicació, en la seva modèstia, passen pràcticament inadvertits. I en canvi són d’aquelles paraules que, rodalmotejades, et fan començar amb bon peu. Perquè sense anar més lluny permeten fer aquell joc bàsic d’endevinar de quin terme provenen. De plica, potser? De plec? En certa manera sí, tal com veurem; però en realitat descendeixen d’un verb molt estimat pels catalans, plegar (de plicare), un dels infreqüents casos de manlleu que ha adoptat el castellà del país (juntament amb rachola i quatre més de mal comptats).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.