Com molta gent un dels meus defectes, o potser seria millor dir-li característica rellevant, és que sóc força ansiós. Una companya de feina em va dir que, “nerviós i inquiet”, era la paraula adient. I és per això que em va interessar molt saber que compartia aquesta circumstància amb personatges famosos que, malgrat això o potser per aquesta ansietat, van destacar. Comencem per Darwin, l’autor de la teoria de l’evolució, que es va passar bona part de la seva vida al llit o sense poder sortir de casa seva. De jove va poder viatjar amb el vaixell Beagle pel món durant prop de 5 anys, i ho va fer tot i la seva gran ansietat i els marejos continus que tenia al mar. Un cop va arribar a Anglaterra ja mai més va sortir del país i durant molts períodes no ho feia ni de casa. De vegades, estava mesos sense sortir de la seva habitació i sort va tenir de la seva dona Emma que el va cuidar incondicionalment. Entre les múltiples fòbies que tenia estava la por a parlar en públic. Una prova de que les seves dolències eren d’orígen psíquic és que quan anava a muntar a cavall o a caminar per Gal·les o Escòcia, és a dir estava sense preocupacions, es trobava bé. L’edició d’alguns dels seus llibres va ser una autèntica odissea pels mil i un neguits que tenia. Però Darwin ha passat a la història. Un altre personatge similar va ser Freud que, entre altres coses, va ser addicte a la cocaïna, per pal·liar l’ansietat, quan era jove. Tot i ser el pare del psicoanàlisi mai va poder treure’s la seva fòbia a viatjar en tren, el que el limitava molt. En les cartes a alguns amics detallava com el torturaven les seves múltiples rareses. El llegat de Freud és més ambigu que el de Darwin, però és evident que té un lloc rellevant en la història del pensament.

Les meves neurosis no han arribat mai a aquests extrems i, de fet, recentment, he acabat constatant que pertanyo al grup majoritari de la gent: força ansiosos però no espectacularment, com els casos descrits abans. Un estudi de l’exèrcit britànic, durant la primera guerra mundial, destacava que era uniforme l’actitud dels pelotons de reclutes que havien de combatre al front. Un 10 o 20% tenien una gran por a fer-ho i un 10% tenia molt poca o una mínima por. La resta tenien una gran ansietat però anaven fent. I això era així en tots els pelotons. I es podria extrapolar que així ens comportem tots en la vida en general. Més o menys. Podríem sospitar que els qui tenen menys por són els afortunats. Però els militars britànics també van constatar que els més atrevits eren també els qui tenien menys respecte per la vida dels altres. Per tant, una certa ansietat és bona per mantenir-nos vius i alertes però també per respectar i considerar els qui ens envolten. Ha davallat la meva ansietat després de constatar-ho? Una mica. Sobretot, quan he constatat que ser humà i ansiós és pràcticament inevitable. I no dolent del tot.