Àngel Sala, director del Festival Internacional de Cine de Sitges

Entrevistem Àngel Sala, qui enguany compleix el seu vintè aniversari al capdavant del Festival de Sitges, per parlar d’una edició completament inèdita en els 53 anys d’història del Festival a causa de la pandèmia de la Covid. Dialoguem amb ell per veure com s’ha afrontat aquest repte, quines decisions ha calgut prendre i els probables riscos d’edicions futures. També parlem sobre la programació en general, la situació del cinema de gènere fantàstic al país i a nivell mundial mentre se cerquen respostes a entrebancs com l’endarreriment de les grans estrenes cinematogràfiques o el veto de Netflix als seus productes als festivals de cinema.

Ara és un moment de celebració i alegria per una nova edició del Festival de Sitges, però suposo que hi ha hagut dubtes o risc de cancel·lació?
“Incertesa, però dubtes, no. Nosaltres, sempre, des de l’equip, amb coordinació amb l’Ajuntament i la Generalitat, els membres del patronat, teníem molt clar que el Festival havia de ser sí o sí, sempre i quan no hi hagués una catàstrofe, encara que la situació ja és molt greu. El Festival ha estat possible amb coordinació i consensos de totes les institucions.

Quines limitacions s’han hagut d’aplicar per fer viable el Festival?
“El resultat ha sigut un aforament limitat, que s’ha decretat pel govern de Catalunya per a un màxim d’un 70%, i nosaltres estarem en el 66%, més o menys. Estem en una xifra més baixa per procurar la prevenció màxima, amb ventilació d’espais, tant mecànics com físics, desinfecció entre sessió i sessió, gestió de cues i de públic fora dels recintes, dins dels recintes, i mascareta obligatòria en tot moment.”

De fet, és una situació inèdita o inaudita per a un gran festival de cinema, no?
“Sí, és inèdita, és una situació nova. Nosaltres, com tots els directors de festivals, d’esdeveniments, hem de fer que tot pugui continuar dins d’una nova normalitat. Però, dins del possible, no podem parar, cancel·lar els esdeveniments. Això és molt perillós pel conjunt de la cultura i, específicament, pel cinema, que en aquest país ja està molt en perill, com moltes altres coses.”

Malgrat la concessió virtual d’un premi honorífic a David Lynch, una de les conseqüències d’aquesta nova normalitat ha estat l’absència de talents internacionals, no?

“Nosaltres vam defensar que ens centraríem en el talent nacional més que en l’internacional. I també per un tema: nosaltres tenim un pressupost que en bona part són diners públics i no podem prendre un risc amb els tiquets d’avió, que en aquest cas, són molt costosos. No podem perdre un bitllet de grans talents, perquè la cancel·lació era un tema que estava dins del possible, del probable.“


“De moment jo descarto absolutament que Sitges sigui virtual en un futur.
Sitges, la seva natura, és la trobada, és el públic, és la presencialitat, és Sitges.”


Enguany hi ha hagut un model de festival híbrid que ha combinat la presencialitat amb la virtualitat. Veiem com la virtualitat ha vingut per quedar-se però hi ha risc de que s’acabi convertint en la modalitat de festival en el futur?
“La idea d’un complement online en temps de l’streaming, això ja s’havia parlat, i ara és probable que es quedi com un complement més, una eina més per explorar nous públics. De moment jo descarto absolutament que Sitges sigui virtual en un futur. Sitges, la seva natura, és la trobada, és el públic, és la presencialitat, és Sitges.”

En la programació destaca una bona presència de cinema espanyol i català, fet que demostraria la vitalitat del gènere a casa nostre?
“Sí que ens va sorprendre, segons avançava el procés de selecció, que hi havia moltes pel·lícules de producció catalana i espanyola molt interessants, realment bones. Des del film de la inauguració, ‘Malnazidos’, com ‘La vampira de Barcelona’ de Lluís Danés, ‘Baby’ de Juanma Bajo Ulloa o ‘La cosmética del enemigo’ de Kike Maíllo. I el ‘No matarás’ de David Victori, una pel·lícula d’un director al qui fèiem un seguiment i que ja estava agafada abans de la pandèmia.”

Quins títols recomanaries, a part dels ja esmentats del cinema català i espanyol?
“Sí que jo recomano molt diferents tipus de tendències que hi ha en el Festival. Per exemple, les pel·lícules dirigides per dones, una confirmació de quelcom que també estava passant aquests últims anys, però aquest any és realment forta la collita. També, geogràficament, la importància del cinema iberoamericà; del cinema rus; i el cinema francès, que torna amb molta força a Sitges.”

Els virus, les pandèmies, han estat un motiu del cinema fantàstic i de la ciència-ficció i ara sembla que la realitat ha superat a la ficció en la situació que estem vivim. És una curiosa paradoxa?
“La ciència-ficció és més premonitòria del que sembla. Probablement no és premonitòria formalment, no passa exactament de la mateixa manera de com s’ha escrit, però sí en concepte. El concepte de la pandèmia ja hi era en la literatura i el cinema. Això ens du a una reflexió: fem més cas de la ciència-ficció perquè moltes coses han funcionat com una previsió, una prevenció, ja que, malauradament, algunes coses més passaran. És molt probable que la ciència-ficció sigui més ciència i menys ficció del que creiem.”

Àngel SalaEs constata com les grans productores de cinema estan endarrerint les grans estrenes, els blockbusters. Això ha afectat al Festival pel que fa a la disponibilitat de títols o, pel contrari, no us ha afectat?
“A nosaltres ens interessa alguna pel·lícula que estigui en el temps del Festival perquè podria proporcionar talent, que és important, però si una peli s’estrena a tres-cents cinemes a Espanya, jo crec que la pel·lícula la gent la pot veure al cinema, no és necessari que passi per un festival. Jo crec que a un festival és més interessant veure pel·lícules que és difícil veure després o que estaran molt temps en estrenar-se en sales o plataformes.”

I què penses del veto de Netflix als seus productes pels festivals, una tendència que s’ha imposat darrerament?
“Ens sorprèn una mica la política de Netflix aquest any de no presentar pel·lícules en cap festival del món. Però bé, jo crec que hi ha una reflexió important: tots els actors de la indústria cinematogràfica –plataformes, estudis convencionals, estudis, grans estudis, festivals, productors –,  jo ho he dit moltes vegades, hauríem de fer una sentada i parlar del nou mapa de l’audivisual internacional. “

Degut a les circumstàncies actuals, l’edició d’enguany ha hagut d’aprimar la programació, però, paradoxalment, la Secció Oficial s’ha inflat, superant la trentena de títols?
“Tenim una Secció Oficial molt potent, realment, per la situació en què estem. Tenim una secció plena de world premiere. Per què? Doncs perquè molts festivals no s’han celebrat – Tribeca, South by Southwest, el mateix Cannes -. Tenim pel·lícules world premiere perquè han escollit Sitges com un lloc per llençar la pel·lícula al mercat. Sitges és molt important dins del mercat, i aquest any encara més.”

Un dels resultats de la situació actual per culpa de la pandèmia ha estat l’aturada general de la producció cinematogràfica. Creus que això tindrà conseqüències en edicions futures del Festival?
“Jo crec que el 2021 serà molt semblant al 2020 a nivell de producció. Hi haurà menys pel·lícules perquè no s’han produït, però en el camp del fantàstic nosaltres ja hem tingut certes reunions i converses i sí que hi haurà bastantes pel·lícules. Nosaltres, la sort que tenim, és que anem al final de l’any, i això sempre és un avantatge. El problema ha estat pels festivals que estaven al començament de l’any.”

Enguany celebres una vintena d’anys al capdavant del festival, el període més estable en la direcció de tota la història del festival. Què sents en aquests moments?

“Mira, la situació en la qual em trobo és que ha passat volant. Sóc més gran, evidentment, però ha passat volant, no me n’he adonat. Ha sigut una tasca tan agraïda i ho he fet amb tant de carinyo al Festival i al que és la ciutat de Sitges, que ara visc a Sitges des de fa uns anys. Estic aquí, no estic cansat i tinc la mateixa il·lusió que tenia al començament, tot i que matisada per coses.”

 

Per Text: Joan Millaret  / Vídeo: Clack

TOTES LES NOTÍCIES