Aquesta setmana ens toca votar, a tots els Andorrans, ja m’agradaria, que fos tota la ciutadans d’Andorra. Hem de reflexionar, bé aquí d’ells anem a votar.

Per ser un bon polític, primer hem d’aprendre a ser bons ciutadans. Com ja hem dit, l’home i la dona és el fonament de la vida social siguin quines siguin les formes o manifestacions d’aquesta. D’ allí que sigui important redescobrir l’home i la dona com a eix i centre de la dinàmica social.

La persona política necessita de la vida social. Aquesta no constitueix per ella alguna cosa sobre afegit, sinó una exigència de la seva naturalesa “; Per tant, tota doctrina sobre l’ordre social ha de començar per una recta intel·lecció de l’home, la seva vida i els seus fins.

Ara bé l’ordre social d’un polític ha de trobar el seu principi d’ordenació al fi social, que ha de ser sempre el bé comú. “Per bé comú, cal entendre el conjunt d’aquelles condicions de la vida social que permeten als grups i a cadascun dels seus membres aconseguir més plena i fàcilment la seva pròpia perfecció

La majoria dels polítics no té una visió autèntica de la moral, perquè no té visió autèntica de la persona. La moral es fonamenta en la persona humana, més concretament, en la seva dignitat. En termes de la dignitat de la persona, la moral és la manera de ser i viure que respecta i promou la dignitat de la persona humana “.

No cal contraposar polítics de professió i de vocació. Per exercir bé aquest ofici es requereixen professionals amb fibra política. Apassionats de la política i no als que s’acosten a ella perquè no han trobat res millor.

Un bon polític no ha de ser fantàstic ni fanàtic, sinó tenir talent polític, una barreja d’esperit de justícia i sentit estratègic. Algú amb uns quants principis i contenció moral per no al·lucinar amb il·lusions enlluernadores, però que demostra enginy, sentit de l’anticipació i flexibilitat.

El polític tracta de ser eficient. Procura una relació consistent entre la decisió de realitzar un propòsit acceptable i els mitjans per aconseguir-ho. Mai es proposa objectius per als quals no disposa de mitjans adequats.

El bon polític no té por innovar. Però innova per recuperar o preservar l’essencial del model, els components i funcions que donen valor a les propietats pròpia del seu projecte. Per això no menysprea l’experiència.

El bon polític és decidit. Davant del covard i el poruc demostra caràcter. Sap també que optar és sovint un drama; que comporta costos i pèrdues: ja n’hi ha prou! o ‘fins aquí he arribat!

El polític tendirà a ser prudent. Exercirà en el concret, conscient que aplicar criteris de justícia en el particular no dissol els conflictes, sinó que com a màxim els atenua amb arranjaments a mitges i èxits amb data de caducitat.

Un polític no ha de ser ni cruel ni cínic, però sí astut. Davant la malícia que treu el cap en les relacions humanes, el polític necessita cautela i vista. Està obligat a dominar l’espontaneïtat, demostrar cert càlcul; a no donar un pas sense decidir prèviament on vol posar el peu. L’astúcia no implica faltar a la veritat, sinó explicar-la quan procedeix; no enganyar, però no ser enganyat.

El polític ha de sempre respondre davant algú i d’alguna cosa (de les seves accions i omissions així com de les seves conseqüències). Les responsabilitats es dilueixen quan no hi ha o estan desactivats els mecanismes institucionals per a exigir (i haver de donar) comptes

El polític ha d’explicar-; però no amb trucs publicitaris ni propaganda infantilitzada i ha de persuadir de manera raonable, és a dir, amb raons confessables.

Cultivant aquestes disposicions el polític no obtindrà necessàriament èxits, però sí almenys el reconeixement de que els seus èxits han estat fruit de projectes valuosos i accions ben fetes, per això crec jo personalment, que el bon polític ha de tenir les tres H.

HUMANITAT, HONESTEDAT, HONRADESA.