El director argentí Juan Diego Solanas ha fet el salt al cinema d’entreteniment en anglès, amb grans pressupostos i primers actors, amb Un amor entre dos mundos després d’un primer llargmetratge, Nordeste (2005), rodat en el seu país d’origen. La seva nova superproducció és una vistosa i aparatosa pel·lícula romàntica amb coartada de ciència-ficció en què es relata la història d’amor de dos adolescents, Adam (Jim Sturgess) i Eve (Kirsten Dunst), truncada per la separació insalvable que existeix entre els seus dos respectius mons. Són dos mons oposats, un a dalt i l’altre a baix, en què els de sota no poden accedir al món superior, ric i pròsper, per culpa d’un abisme social que els manté sotmesos. L’ascens al món de dalt o el descens al món inferior també resulta impossible a causa de les forces gravitatòries antagòniques que els impedeixen accedir-hi.
Aquesta idea suggeridora i atractiva ofereix imatges potents on dos mons paral·lels es mostren de tal manera que el món de baix apareix com a reflex deformat de l’altre, opulent i luxós, com un mirall grotesc que retorna una imatge lletja i bruta. Aquí, el desplegament d’efectes digitals per recrear i ambientar aquest dos mons resulta enlluernador. Però el problema rau en la inflació d’imatges fascinants que acaben per ofegar una història romàntica de manual, un conjunt de vistes espectaculars que sepulten un amor adolescent absolutament carrincló i ensucrat. Ens encolomen una enèsima aposta per l’amor redemptor que troba una escletxa per superar les distàncies i les barreres interposades. Un amor conciliador que és capaç de vèncer, fins i tot, la pròpia gravetat.
Resulta llastimós copsar l’enorme esforç que s’ha fet per vestir i omplir una pel·lícula fantàstica caríssima ja que es malbarata tot el seu talent al descuidar una cosa tan elemental com la història a explicar. Més enllà de que els actors que fan d’enamorats es mostrin incapaços de transmetre aquest sentiment sublim, deutors d’una direcció bastant defectuosa, el que resulta més cridaner és que ens trobem davant d’una oportunitat perduda de filmar una bona idea mentre aquesta cau en el pou de l’oblit.
Aquesta pel·lícula resulta simptomàtica d’un trist procés d’ascens a l’olimp del gran espectacle que mostra tant les pròpies renúncies com els ajustaments i concessions a un sistema de convencions i tòpics difícilment excusable. Si aquest ha de ser el camí a emprendre, fer un cinema massiu de factura nord-americana i universal, com si d’un nou ordre mundial es tractés, és que no anem gaire bé. A més, revela el grau de pèrdua d’identitat local, d’argentinitat en aquest cas, per un plat de llenties global.
No cal dir que la singladura transitada per Juan Diego Solanas és una drecera respectable cap a l’èxit, encara que no arribi enlloc i tot i que n’hi ha molts que els hi ha sortit rodó, com el nostre Juan Antonio Bayona amb Lo imposible. Però tot plegat resulta potser encara més dolorós quan es comprova que el jove director argentí és fill de Fernando “Pino” Solanas, una autèntica institució vivent del cinema polític argentí més conscienciat.
Per Joan Millaret Valls / ACPG – Redacció