“Propostes més o menys fermes d’una nova cara (8 lletres)”. Les definicions crucigramístiques de vegades tenen la virtut de desdramatitzar situacions que ens resulten insostenibles. Una mena de teràpia lúdica. Perquè, en efecte, en aquesta guerra soterrada (o no tant) en què s’ha convertit la relació Catalunya-Espanya ens trobem amb elements que no per estar-hi avesats ens resulten més tolerables. Les amenaces de la setmana passada les proferia la claca de Garcia Albiol contra els cupaires, però abans n’hi ha hagut per part de polítics, directius d’entitats, diplomàtics i tothom que es veu amb cor de tractar els catalans com pigmeus xafadissos. I es tracta d’un recurs, no cal que siguem ingenus, tan antic com el món, que pot prendre formes més o menys velades o manifestes. A nosaltres, amb aquest veí que tenim, ens han tocat les segones, les barroeres, les que d’entrada espanten de tan aspres com són però que a l’hora de la veritat resulten menys eficaces.

No sé si aquest recorregut gallinaci de l’amenaça té a veure amb la poca extensió de la família, composta per dues branques molt curtes, de només tres membres cadascuna. El terme llatí del qual provenen és mina, que tanmateix (i per desgràcia per a les meves elucubracions) no té cap relació amb el giny explosiu homònim). Ara, així com la primera branca (amenaçar, amenaçador, amenaçament) ha seguit l’adaptació catalana medieval (menaça), la segona s’ha mantingut fidel a l’origen i conserva la matriu inalterada: comminar, comminació i comminatori. No cal ser gaire viu per constatar que aquests tres mots pertanyen igualment al repertori lèxic del superior, del qui considera que detenta l’autoritat i sovint, més que fer-ne ús, n’abusa. Si penseu un moment en titulars llegits els darrers anys, un com ara “El govern català commina el TC a retirar l’última sentència” resulta inimaginable, mentre que si el subjecte de l’oració fos ‘El govern espanyol’ o ‘El PP’ probablement se’ns acudirien molts complements versemblants. O ens els proporcionaria l’hemeroteca.

M’ha fet gràcia que, quant a sentits figurats, fem servir sovint aquest verb en relació amb el temps. Amb el mal temps, més aviat. “El cel amenaça tempesta (o neu, o calamarsada)”. Suposo que perquè, en activar-se el ressort atàvic que considera la pluja un entrebanc, ni que sigui passador, la ment ho expressa a través d’un concepte negatiu que delata la impossibilitat de fer-hi res. Si ha de ploure, fatalment plourà, i ens mullarem. Sort que un Estat no és un cumulonimbus.