Qui ha explicat com són les dones? Qui ha construït el relat de com han de viure i comportar-se? Per què s’ha fet creure que les dones eren vulnerables, dèbils, perverses, inestables? I per què s’ha restat credibilitat a totes aquelles que han patit la violència masclista en la seva pell?
Donar resposta a algunes d’aquestes qüestions ha estat la darrera missió de la psicòloga especialitzada en l’abordatge de les violències masclistes, Alba Alfageme Casanova, en el seu llibre ‘Quan cridem els nostres noms. Guia per a l’autoconsciència i resiliència feminista’. Una obra que qüestiona de dalt a baix el sistema patriarcal, “un sistema on la por té un objectiu històric: controlar les dones”, diu l’autora.
Després de tants segles de control i opressió, tal com explica Alfageme, cal fer un viatge col·lectiu i individual cap a la resignificació de les dones, de la mà dels feminismes, i abraçant la idea que cap dona és culpable de les violències que pateix.

Què passa, Alba, quan cridem els nostres noms?
No tenia clar com seria el llibre, però sí que sabia que es diria ‘Quan cridem els nostres noms’, perquè intento posar sobre la taula un concepte col·lectiu, els nostres noms, que ens interpel·la a totes. El nom ens acompanya tota la nostra vida, i d’alguna forma, configura la nostra identitat. De fet, a les dones que han patit tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual, a les quals he acompanyat, un dels mecanismes que utilitzen les xarxes del crim organitzat és canviar-les el nom per intentar deshumanitzar-les al màxim. Per tant, el fet de cridar el nostre nom, reivindicant qui som, era claríssim que havia de ser el lema del llibre. Reivindiquem qui som a partir de les nostres identitats.

Diverses enquestes diuen que una de cada dues dones ha patit violència masclista a l’Estat espanyol. És una pandèmia en tota regla, que creix malauradament. Podrem aturar-la?
Estem parlant d’una violència estructural que, d’una manera o altra, totes hem patit. A totes ens ressona la violència masclista. En el fons estem parlant de poder, i la violència s’exerceix quan l’home sent que perd el control i, per tant, d’alguna forma utilitza aquestes violències per mantenir-lo i per construir una societat que privilegia a aquests homes, i a aquestes estructures socials que hem construït per continuar donant el poder als mateixos, als de sempre. És molt complex poder deconstruir aquestes violències que transversalitzen tota la nostra vida, i tots els àmbits de la nostra experiència.

De quina manera es poden deconstruir aquestes violències?
Crec que és molt important tot això que ara està passant: trencar el silenci, i començar a visibilitzar. Nomenar aquestes violències i les nostres experiències, i també intentar que no es continuïn repetint en les noves generacions, ja que les joves segueixen vivint violències, i molts joves les segueixen usant per mantenir relacions de poder. Per tant, hem d’anar a l’arrel del problema, però no podem esperar només a què les coses es transformin quan aquestes criatures siguin més grans, sinó que ara cal trencar el silenci. Cal un pacte liderat per les dones i pels feminismes, perquè si hem d’esperar que algú faci alguna cosa per nosaltres, no canviarà res. Però, evidentment, també cal que les institucions i les organitzacions socials s’impliquin, i evidentment, també, hem d’interpel·lar als homes, perquè es comencin a veure al mirall i vegin com ells també són una vàlvula de repetició d’aquestes situacions. Si no esdevenen tallafocs, si no fan res, estan contribuint a que el sistema patriarcal es mantingui. Acabar amb les violències masclistes interpel·la a totes les persones de la societat i a totes les estructures.

Les dones estem vivint sota el sistema que ha construït el patriarcat. Per deixar de viure sota aquesta llosa, caldria refer tot el sistema llavors?
Absolutament, necessitem un canvi de 360 graus, i una societat que ens aporti uns altres valors, perquè el patriarcat és el germà de sang del capitalisme. Tal com explico al llibre, quan a un li va bé a l’altre també li va de meravella, i, per tant, necessitem trobar aquesta forma alternativa de viure. Estem evidenciant que el sistema patriarcal únicament ens ha portat a la deshumanització més extrema. A la vegada, aquest sistema també ens ha fet veure que hem de tenir en compte el més essencial, allò que té a veure amb la mateixa vida, la vida amb majúscules. Hem oblidat la part més emocional que ens configura. I d’això ens parlen els feminismes, de saber què posem al centre. Sabem que existeixen aquestes alternatives, però, què passa? Ens trobem amb un sistema de poder on hi ha sectors que no els hi convé gens que això canviï. Per tant, hem de lluitar contra unes estructures molt consolidades en les que, a més a més, deixar anar els teus privilegis no és senzill. I aquí és on hem de pedalar fort.

És un sistema en el qual la por, la culpa i la vergonya impregnen moltes de les accions i decisions de les dones, tal com detalla al seu llibre. Som presoneres d’aquest sistema?
Totalment, tots i totes -i em dol dir-ho-, som fills i filles del patriarcat, perquè ens han educat amb aquesta mirada. Aquest imaginari col·lectiu inconscient que compartim totes i tots té aquest biaix patriarcal. La por no és neutra. Ens han educat en un sistema on la por funcional té un objectiu històric: controlar les dones. Moltes antropòlogues com Rita Segato, i altres dones que han estudiat aquests mecanismes de control, han posat la por com un mecanisme essencial perquè les dones hagin quedat relegades a l’espai privat o domèstic.

Quin paper hi juguen la culpa i la vergonya?
La culpa i la vergonya són la parella de ball perfecte del patriarcat. A més, també ens han assenyalat a nosaltres, les dones, com a responsables dels fets delictius que patíem. Això és absolutament pervers, i a més a més ens han penjat l’estigma de dona feble, vulnerable, que quedarà tocada de per vida perquè ha patit violència. Per tant, a part de ser responsables del que ens passa ens han dit: “No te’n sortiràs”. En conseqüència, quan treballes amb processos de recuperació i acompanyament a les dones, en moltes ocasions el que primer has de deconstruir és tota aquesta càrrega social i patriarcal que hem construït sobre les nostres esquenes. Només si ens alliberem d’això, podrem entrar a treballar en el trauma. No hi ha cap altra sistema que hagi estat tan eficient en el control de més de la meitat de la població, com ha estat el patriarcat amb les violències masclistes.

Les dones pateixen des de petites l’opressió sobre els seus cossos, el control, l’assetjament, la cosificació, la violència. Com afecta tot això?
Al llibre hi ha una part on parlo molt del trauma i explico com vivim, fisiològicament i emocional, tots aquests impactes traumàtics. Estic tenint feedback de moltes dones que em diuen: “Ara començo a entendre perquè vaig reaccionar d’aquella manera”. Ens han negat el relat, ens han negat el fet de ser audibles, que la nostra veu sigui escoltada, i en aquest sentit, no ens han permès comunicar-nos i construir la comprensió del que ens passava. Quan a tu et pengen la culpa, la vergonya, i, a més a més, no et permeten ser audible, perquè et diuen “tu no ets creïble”, el que fan, d’alguna manera, és fragmentar-nos. Fan que el teu trauma i el teu dolor, el visquis a soles, en la teva individualitat. Al final, vas fent un pòsit tan potent que t’acaba deconstruint i trinxant la teva autoestima, i que cada cop siguis més petita. És una arma perfecta en el sentit que es taquen les mans a l’hora d’exercir la violència, però després, el trauma que t’han causat, com que no el pots compartir, et va menjant per dintre.

Actualment, però, les dones han trencat aquest silenci.
Ara estem en un moment preciós pel que fa a la lluita dels feminismes, perquè estem construint espais de seguretat en els quals les dones ens podem començar a explicar el que hem viscut, i quan jo t’explico que he patit aquesta situació de violència, i tu i l’altra, ens adonem que ens ha passat a totes i que, per tant, jo no tinc la culpa que m’hagi passat això. Quan comencem a veure referents, resilients, de dones que se’n surten, que segueixen les seves vides, entenem que el fet de patir violència masclista no et condemna, no et transforma en una dona feble, amb baixa autoestima, al contrari, et pot identificar com una referent a nivell social. Crec que estem en un moment de trànsit col·lectiu, de canvi, però portem arrossegant pòsits i pòsits de segles de silenci i això és molt dur.

Ha acompanyat a moltíssimes dones que han patit violència masclista arreu del món. De quina manera treballa tot aquest sentiment de culpa amb elles?
El privilegi que he pogut tenir de treballar a diferents països també m’ha acostat a una forma de treballar des d’una perspectiva transcultural, entenent realment que, al final, en els models d’intervenció i d’acompanyament, les dones no s’han d’adaptar a nosaltres sinó que nosaltres hem de tenir prou plasticitat en els nostres plantejaments per a adaptar-nos a elles. Per exemple, quan he treballat amb temes de tràfic d’éssers humans amb dones procedents de determinades regions africanes on practiquen vudú, cal que en tinguis un bon coneixement, perquè a través dels seus codis simbòlics puguis reparar tot aquell dany que han viscut. Allà he fet un aprenentatge brutal. Per mi ha estat realment la universitat amb majúscula, per les lliçons de vida que m’han demostrat, i m’ha marcat veure com, en determinats països, allò col·lectiu esdevé en essència l’element indispensable per a la recuperació. Perquè és el que realment ens acaba reparant, i ens ajuda en la nostra recuperació.

Com es passa de víctimes a supervivents?
Aquest és el procés de metamorfosi més brutal, i és el que dona sentit a la nostra feina, tot i que no és fàcil. En moltes ocasions, s’ha d’empènyer determinats processos, però cada persona té el seu ritme i les seves necessitats. A vegades, des de fora, tens la sensació que les persones fan passos enrere, i potser fan dues enrere per fer-ne una amb més fermesa cap endavant. Aquests processos de transformació passen per la deconstrucció de les lloses i motxilles que ens carreguen a les dones, el judici paral·lel, aquesta forma d’assenyalar-nos. Deconstruir això i començar a entendre perquè hem reaccionat d’una determinada manera i entendre com tot això no és responsabilitat nostra. Finalment, arribar al punt de reconstruir-nos i esdevenir, d’alguna manera, una altra persona. És important veure què podem aprendre d’aquest procés, però és un element que ja passa cap al final de la recuperació. El procés de metamorfosi en el que esdevens supervivent és molt potent i, socialment, devem que aquestes dones esdevinguin referents socials.

Com s’encaixa la reparació en la societat actual?
És difícil perquè no som un país amb cultura de la reparació, i encara n’hem d’aprendre molt perquè aquestes dones esdevinguin supervivents reconegudes com a tal. També hi ha un altre element molt rellevant: hi ha moltes dones que, que per tancar aquest cercle, necessiten fer un procés i perdonar-se a si mateixes per haver-se jutjat tant. Això és molt interessant, perquè et porta a la idea de no exigir-nos tant i entendre’ns millor, entendre que ens jutgem perquè la societat ens ha ensenyat a ser dures amb nosaltres mateixes. El llenguatge no és neutre i no és una casualitat que la síndrome de la impostora, es digui en femení. Ens han estat matxacant constantment, i arribem a l’adolescència amb el buit de confiança, el gap confidence, perquè han estat molt més trinxades socialment (per temes de pressió estètica, per exemple). Arriba un punt que dius: “Per què he sigut tan dura amb mi?”. I pots tancar el cercle quan dius: “T’abraço, estic aquí, i entenc perfectament perquè he actuat així, i qui soc”. I és en aquest punt quan una pot sentir orgull de ser qui és, i on pot fer ja aquesta transformació.

I quan una dona denuncia la violència, finalment s’haurà d’enfrontar a un procés de revictimització, a més a més.
Socialment tenim un problema estructural en què el patriarcat ha construït la nostra forma de viure i de relacionar-nos i també ha construït les nostres estructures. Per exemple, el sistema judicial és una estructura totalment patriarcal perquè en el seu origen, qui l’ha pensat, qui l’ha dissenyat, qui ha posat al centre els temes prioritaris han estat els homes. No podem oblidar que els fets delictius que pateixen els homes i els que pateixen les dones no tenen res a veure. De fet, principalment, la nostra primera causa d’inseguretat són les violències masclistes. I més del 80% d’aquestes violències masclistes estan perpetrades per persones amb qui tenim un vincle afectiu. En canvi, la major part de fets delictius que pateixen els homes són perpetrats per persones desconegudes. El vincle afectiu a l’hora de denunciar, a l’hora d’anar a fer una declaració, de com jo visc aquella experiència és absolutament divergent l’una de l’altre. No únicament això, també l’impacte traumàtic que té una violació, deixa unes seqüeles que impacten profundament, i què passa?, que el trauma s’ha estudiat molt poc, i menys en aquestes situacions traumàtiques que viuen les dones.

Com s’incorpora la perspectiva de gènere en el sistema judicial?
Ara comencem a fer formacions als operadors jurídics. Per exemple, que en un relat hi hagi contradiccions, oblits, o que no recordin exactament les seqüències, té molt a veure amb mecanismes de protecció de la nostra ment, per poder processar aquella història traumàtica tan impactant, i el que fa el nostre organisme és pensar com ens podem protegir. Jo no puc recordar absolutament tota la història, perquè seria impossible començar a fer un procés de recuperació. Per tant, em quedo en determinats moments i imatges, i altres els oblido, i en funció de com vagi el procés de recuperació pot ser van emergint determinats records. Això no s’havia estudiat ni s’havia explicat, perquè sempre han estat els homes qui han determinat què era important i què no ho era. Per aquest motiu, s’ha girat en contra de la credibilitat de les dones, i un exemple són reflexions com: “No sou creïbles, que tot el que estàs dient t’ho estàs inventant, etc.”.

Perquè no respon al model marcat pel patriarcat.
Per exemple, el mite de la dona perversa, té l’origen en el patriarcat. Això s’uneix amb el mite de la “dona col·lapsable”, en el sentit que si tu pateixes una violació has de quedar col·lapsada. I si vas al judici i expliques el que t’ha passat amb una certa estabilitat i tranquil·litat, és poc creïble. Tenen un patró únic de víctima perfecte, de fet delictiu perfecte, de violació prototípica, i si no encaixes en aquesta capseta, és que alguna cosa no quadra. Qui té el problema, però, és la institució que ha construït uns calaixets que disten absolutament de la realitat. Així,
canviar i evitar que la revictimització es produeixi passa per un procés de transformació molt profund davant d’aquestes estructures. Ara la majoria de casos queden en sobreseïment, i amb un procés de revictimització brutal. Un cop han passat per tot, moltes dones diuen que si ho haguessin sabut, no haurien denunciat mai. Quan una sola dona diu això, estem fracassant absolutament com a societat.

En el llibre parla de la importancia de resignificar-nos com a dones. Què implica aquesta resignificació i per què és important?
És un concepte que m’enamora perquè realment penso que és la feina que hem de fer. Ens han explicat qui érem des de la veu, els ulls i el sentir dels homes, des del patriarcat, i no té res a veure amb qui realment som. Ara estem en aquest procés de resignificar-nos, en el sentit de connectar amb qui realment som. D’alguna manera, proposar canvis en la manera de relacionar-nos, perquè el patriarcat ens ha imposat la idea que les dones, entre nosaltres, hem de competir. Quan realment les dones, en essència, som absolutament cooperatives, en canvi, ens han explicat que som d’una altra manera. Per això, ens hem de resignificar per complet perquè, tot allò que ens han dit que érem, realment, no té res a veure, amb les nostres veus, la nostra forma de sentir, o com, per exemple, decidim posar la vida al centre.

Les dones posem la vida al centre?
Si alguna cosa sabem les dones, és d’acompanyar-nos i ser-hi, de sostenir-nos. Actualment, hem de posar al centre la salut mental. No pot ser que avui en dia ens estiguin dient que el 40% de la gent jove se sent sola, que els intents de suïcidi hagin augmentat d’una manera exponencial. Estem davant d’una societat desesperada, on la gent se sent sola. Això és un fracàs absolut d’una societat que ja no ens està acompanyant. I les dones en sabem molt, d’acompanyar.

Aquests darrers anys el moviment feminista ha fet una explosió amb el MeToo, Ni una més… S’ha expandit, ha arribat a sectors on abans no ho havia fet. Com s’ha de continuar impulsant l’onada?
Ara estem en la quarta onada en la qual hi ha el moviment de feminismes en plural que, un cop hem construït aquests espais de seguretat, on hem pogut explicar-nos qui som i hem posat consciència de totes aquestes violències, discriminacions i desigualtats estructurals que patim, tenim una feina ingent a fer. Sobretot cal tenir present que ens hem d’acompanyar. Aquest concepte de la sororitat i agermanament és molt important; ser-hi sempre. Perquè la lluita contra el patriarcat és dura. I ho és perquè no és la forma normalitzada de veure el món que ens han ensenyat. Encara que faci molts anys que em dedico en aquest àmbit, i soc feminista, constantment m’adono que tinc tics masclistes. I això fa que dins meu tingui una baralla interna constant. Això respon al pensament automatitzat, i aquesta lluita interna és esgotadora. Per això, primer, hem de reconèixer que és normal que ens passi això. Hem d’abraçar-nos i abrigar-nos. Estem fent un procés de transformació i no és senzill. I sentir la sororitat: que ens acompanyem, que hi som.

Per Social.cat