Es perd el primer partit oficial des de l’arribada del nou entrenador, en ‘Tata’ Martino, i ja salten totes les alarmes hagudes i per haver?
El famós ‘entorn’ que Johan Cruyff va fer famós, no canviarà mai i sempre seguirà pessimista, crític i exigent amb tot el que envolta al FC Barcelona, doncs sembla ser que això també deu formar part de l’anomenat ADN Barça.
Estic d’acord que la imatge oferta per l’equip al darrer partit de Champions, jugat a l’Amsterdam Arena contra l’Ajax, va ser força deplorable, i que d’ençà la marxa d’en Pep Guardiola no hem tornat a gaudir del bon futbol, però d’aquí a dir o escriure el que he arribat a sentir i llegir aquesta setmana, hi ha un bon tros.
Hem de pensar que l’equip va passar gairebé un any sencer sense cap entrenador que aportés idees, tàctiques, psicologia, sense cap entrenador que estudiés als rivals i amb la moral de la plantilla tocada pels casos Tito i Abidal.
Una plantilla on les anomenades vaques sagrades, o sigui, Xavi, Iniesta i Puyol, principalment, es van carregar l’equip a l’esquena i van fer, com bonament van poder, la feina de camp de l’entrenador que no tenien. Van aplicar el que havien après amb Guardiola, i que tan bé els havia funcionat, i van prescindir de les rotacions, fet que al final de temporada els va passar factura. No cal recordar el trist desenllaç de l’eliminatòria de Champions.
Però tornem al present, la incompetent direcció tècnica, avalada per l’actual directiva, no fa la seva feina posant un nou entrenador, tot i saber la gravetat i més que possible desaparició de Tito i el ratifica com a primer entrenador. També he de dir que aquest hauria hagut de tenir l’honestedat de no acceptar, perquè ningú n’era més conscient que ell que li seria impossible acabar la temporada.
Tot just abans d’iniciar-se aquesta, arriba la notícia que ningú de nosaltres volia, Tito recau i es queden novament sols. Aquesta vegada sí, Zubi i la directiva fan la feina i fitxen a Gerardo Martino per adreçar el rumb d’una nau a la deriva, i això és el que intenta fer, tot i que crec que de moment no es nota massa, potser perquè les jerarquies del vestidor, de vegades, encara s’imposen al criteri del nou vingut.
Per tot això, crec que no ens hem de tornar bojos i pensar novament en finals de cicle i demés mamarratxades, perquè no n’hi ha cap de cicle actualment. El cicle es va acabar quan va marxar en Pep, i en Tata ha de fer el seu, això sí, aprofitant l’herència deixada pel de Sant Pedor i aportant tots els seus coneixements i filosofia futbolístiques, sempre que aportin valor i creïn espectacle, doncs al cap i a la fi, als culers ens agrada que l’equip guanyi, si, però no només ha de guanyar, ens ha de fer vibrar, hem de poder gaudir del joc i en això sí que sempre hem de ser exigents.
És l’única cosa bona que ens queda d’un esport que s’ha convertit més en un negoci, brut de vegades, sobre tot a altes instàncies, on importa molt més fer caixa i si pot ser també de la pròpia millor, que no pas fer gaudir a la gent que, en definitiva, mantenim viu aquest esport.
Bon cap de setmana.