Això no és una crisi

Des de fa ara un temps ja no tenim la mes mínima possibilitat d’encendre una televisió, de posar la radio, de llegir la premsa sense trobar-nos literalment submergits per un tsunami de crits esmaperduts tot dient: és la crisi, és la crisi, és la crisi !!!!

Sense conya, no esteu tots ben farts que us dictin les vostres accions, les vostres emocions els mateixos guinyols que fa anys que us han estat dient que el liberalisme i la desregulació són el millor que hi ha?

Aquests que ens han convençut que un bon ciutadà es aquell que consumeix per  fer funcionar la economia, i sobretot fent-la funcionar a base de crèdits i mes crèdits..

Aquells que ens han alliçonat que cal estimar els rics i els patrons, perquè ells són les forces vives, ells creen les riqueses. Ho sabíeu no? Aquelles riqueses que si arriben a ser prou abundants al cim arribaran a sobreeixir, i s’escolaran paulatinament fins arribar a les boques assedegades aparcades sota la taula del banquet.

Però punyeta, ara resulta que ha arribat la crisi !!! Ajuda!!!

Segons diuen, sembla ser que ens trobem en una tempesta pitjor de les que trobaríem en una novel·la de Steinbeck, Dickens i Zola reunits, i només tenim una sortida: escoltar-los, aprovar els seu plans de rellançament i donar-los sense renegar, qualsevol duro que haguéssim pogut estalviar, mes rere mes, any rere any, peniblement, sobre els pobres subsidis que son els nostres salaris.

De fet ja són molts, que fa dies, fa anys, es van començar a serrar el cinturó, molts que van canviar el coóxe gros, per un utilitari per causa de crisi del petroli, molts que fa temps que s’alimenten en supermercats discount, i apaguen religiosament les bombetes al sortir d’una habitació, no ja per estalviar energia per preservar el planeta, sinó senzillament per por a no arribar a final de mes.

De fet molts altres, això ni tan sols ho havíem volgut veure,… Si el producte que ens ofereix el banc ens dóna beneficis, perquè ens hauríem de preocupar per saber d’on ve? Si et donen diners , agafa’ls i gaudeix-ne sense preocupar-te, si la construcció va malament, si els salaris cada cop són més baixos, si la gent es va quedant a l’atur, sobretot no intentis relacionar-ho amb els teus propis guanys. No saber, no veure, gastar-ho tot.

Però el que ens està passant ´rs molt pitjor que una crisi, és una recessió, una recessió amb aturats, empreses que tanquen, menjadors per a pobres, i gent sense sostre pels carrers.

I és que de fet la crisi en si mateixa no és un problema, ja que la crisi és la manera normal de funcionar del capitalisme. Sempre la mateixa trama: senyors que tenen diners i que amb aquests diners volen guanyar-ne cada cop més, muntatges financers que són fum, la màquina que s’embala, el mite del creixement infinit en un món perfectament definit, la predació de tots contra tots, l’augment de les desigualtats, l’extensió de la misèria, encara més de concentració del poder i del diner, la col·laboració blana dels politics, i al final de la cadena i dels càlculs erronis, el castell de cartes s’enfonsa ….

La recessió… aquesta paraulota que ara encercla les previsores classes mitjanes. tindran que renunciar a la seva residència secundaria? A les vacances a Santo Domingo? Al 4X4 o a la berlina per viatjar ?

Així doncs la crisi és la d’aquests, aquells que pensaven haver-se extret de la massa laboriosa i sofridora per escalar un esglaó social, de fet ve a ser un reajust dels comptadors.

No us cregueu que el diner ha desaparegut. El diner no s’ha evaporat, són les promeses de guanys anticipats sobre el nostres treball real les que s’han reajustat, les que s’estan posant a l’hora de l’economia real.

Ens temptaran perquè participem a perpetuar el sistema, el que els hi dóna profits, però ara la majoria ja sabem,  que aquesta pujada d’esglaó social no era més que un miratge.

Els avenços econòmics no ens han permès veure que els avenços socials anaven a una altra velocitat, i que aquests darrers són els primers sacrificats en el frenesí per mantenir un sistema al qual ningú vol renunciar.

Això no és una crisi, és una revelació.

No és un caos, és la revenja de la realitat.

 Antonia Escoda

Espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira 17-04-2012

1 comentari

  1. Hi tant, tens molta raó Antònia, el diner és com la energia, no desapareix sinó que es transforma… jo diria que de butxaca, passa de la nostra a la dels rics que encara es fa més grossa.
    Ai però… tinc fe en que arribarà un dia en que tot això s’acabarà i la economia mundial estarà basada amb els valors de les coses i de les persones i no amb un “fum” virtual que creix i s’evapora a voluntat dels que ara manen.

    Eduard K.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.