El fet de trobar-nos embolcallats dins d’una gran crisi econòmica que ningú sap realment per que s’ha produït i menys encara quan s’acabarà, ens obliga a haber de fer servir una de les característiques més substancials i pròpies dels essers humans, que és la seva capacitat de pensar. Si fem el gran i difícil esforç d’exercir aquesta capacitat de pensar, ens adonem que la humanitat es divideix en dos grups, el dels rics i el dels pobres, amb la gran paradoxa de molts pocs rics amb molts diners i pocs diners per a molts pobres. Aquesta divisió de la humanitat entre dominadors, els rics i dominats, els pobres, genera tensions socials que cal afrontar mitjançant l’arbitratge de l’estat, gestionat per la classe política.

No suposa descobrir cap veritat que els polítics, sempre històricament han estat al servei de les classes dominants. S’hauria d’estar molt cec per no veure-ho en el funcionament de la nostra societat. Si continuem, encara, pensant una mica més, ens podem adonar que avui dia amb només una petita part de la riquesa dels rics, seria possible suprimir la pobresa en el món. Per fer-ho possible es donen totes les condicions objectives necessàries, sempre que sigui possible despertar a una societat civil submisa i borregada, per començar a resoldre, si més no inicialment, la xacra dels aturats majors de 40 anys, que malauradament mai més trobaran feina en el món del mercat però, si poden fer-ho en el de la societat civil, en el tercer sector, sense afany de lucre. I això és possible!