Més enllà d’exercicis de pràctica filològica, però, segurament val la pena fer-nos una idea del context en què ha crescut aquest mot en aparença elegant (molts oposen adversari a rival o enemic perquè li atribueixen un suposat fair play) per esbrinar si la tria que en va fer el president i els esgarips posteriors del galliner unionista són pertinents. Etimològicament parlant, adversari és ‘el que es (re)gira (en contra)’, i en aquest sentit pot tenir una càrrega tan despectiva com quan tractaven els homosexuals d’invertits. A més de l’adversitat que representa (contrarietat, dificultat), també pot desprendre un tuf de superioritat perquè comparteix arrel amb advertència (“Si no pares te la fotré”), senyal de prepotència que pot portar a l’antipatia sense remei (“Aquest paio el tinc entravessat”).

Força més diàfan és l’hàbitat natural en què es belluga, l’adversari: la controvèrsia (‘sentit contrari’, per tant ‘oposició’), i alerta perquè és el caldo de cultiu ideal perquè es manifesti en una de les seves formes pitjors, la perversitat. Finalment, per acabar la llista dels parents malfamats, apareix la transparència incontestable d’una de les sortides possibles a aquesta situació d’enfrontament, que és el divorci.

Ara bé, tal com ja dèiem el dia passat, les famílies tan nombroses han de tenir per força gent de tots colors, i la de vessar disposa de prou recursos per donar la raó també als del fair play. D’entrada, tenim dos termes avui dia connotats molt positivament, diversitat i universalisme. I la més invariable diversió (aquesta segurament és l’única que tenim assegurada fins que no s’acabi el serial). Versàtil és un altre que podria entrar en aquest plat de la balança, ja que en política s’entén l’elasticitat o adaptabilitat com un valor (per més que moltes vegades signifiqui més aviat un canvi de camisa o una abaixada de calçons). I finalment, i això sí que és fair play de debò per part meva, un regal al rival: conversa. Conversar i tots els seus fills també procedeixen d’aquell pare remot, vessar, i traginen un missatge clar: entre adversaris es pot parlar. Dialogar, per dir-ho a la manera rajoiesca. Ara, tampoc feu ballmanetes abans d’hora. Conversar hauria de ser una fase necessària però transitòria a fi d’obtenir un resultat, que no té per què ser necessàriament el que tu et pensaves. Per exemple, la conversió. Sembla inimaginable, ja ho sé, però qui et diu que tard o d’hora, i amb l’ajut de bones paraules, el govern de Madrid no es convertirà a la democràcia?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada