Alerta perquè ens trobem davant d’un dels casos més extraordinaris de tota la sèrie conflictual (i no em refereixo a la hipocresia d’unionistes i succedanis de fingir-se escandalitzats perquè en Mas l’hagi fet servir per referir-se a l’Estat. O vés a saber, potser s’exclamen perquè és massa suau i en rigor el que pertocaria és enemic). No, adversari és un mot amb tanta personalitat que li caldria un diccionari per a ell tot sol.

Deixeu-me que em posi filològic un moment, va. Si ens el mirem amb atenció, ad-ver-sa-ri, què hi veiem? D’on podria venir? És un terme estranyot, però almenys hi reconeixem un vers a dins (sí, però què hi pot tenir a veure?), ah no, calla, més fàcil, hi veiem un advers a l’arrel. D’acord, ja tenim advers, un mot de significatiu negatiu (segurament això és una pista) que també ens porta cap a l’adversitat… i s’ha acabat el bròquil. D’aquí no passem. Els més tenaços, estirant el fil del vers, poder creuran descobrir-hi la presència del verb versar, ‘tractar sobre alguna cosa’, però espera’t, vols dir que és correcte, versar?, segur que no és cap barbarisme?

Doncs tots i cap. En realitat, vers, versar, advers i adversitat són cosins germans d’adversari perquè tots procedeixen del mateix pare, el verb llatí vertere, la forma freqüentativa del qual en català va donar vessar. Naturalment, no en el sentit actual referit a un líquid que sobreïx (fixeu-vos que el castellà l’ha conservat en forma pura, verter) sinó en l’original, que era polisèmica: ‘girar’, ‘remenar’, ‘fer rodolar’ i també ‘bolcar’.

Aquesta varietat de significats més o menys pròxims però no del tot equivalents va fer que, a mesura que l’arbre genealògic es desplegava (és a dir, que les necessitats expressives creixien), les branques s’omplissin de brots, fins a atènyer la sorprenent xifra, agafeu-vos fort, no, fortíssim, de… cent noranta-quatre! Pràcticament tants com el verb estar, que ja se li veu de seguida que ha de ser ben fructífer. A tall de comparació, només us diré que el mot que vam veure la setmana passada, disciplina, una paraula perfectament normal i integrada, té una família de divuit membres. Deu vegades menys.

I paro de posar-me filològic que se m’acabarà el paper. Com és natural, amb una llista tan llarga de parents n’hi podem trobar de tots colors, fins i tot molts d’antònims, com anvers i revers, introvertit i extrovertit, inversió i reversió… De fet, la meva primera intenció davant de tanta abundància era fer com un exercici de classe de llengua, redactar un conte camuflant-n’hi uns quants i fer-vos-els buscar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada