Avui podríem fer l’exercici habitual a l’inrevés: agafar un mot i buscar-ne possibles derivats. Ja entendreu per què. Preparats? Doncs vinga, la paraula en qüestió és una de tan corrent com cosa. Què se’ns acut? Cap verb que en pugui procedir? Encosar, descosar? No. Adjectius? Cosat, còsic? Tampoc. Substantius? Doncs… No cal seguir buscant; era un exercici amb trampa, perquè no en trobarem cap. Que estrany, no? Un mot tan habitual… En realitat, el que passa és que no hi ha derivats amb la forma del mot en l’estat actual, sinó amb la llatina, de la qual provenen tots. Que és ni més ni menys que causa, i sabent això ja se’ns aclareix tot força, perquè ara sí que apareixen els fills: causar, causant, causal… Però també, i aquí rau la gràcia de l’assumpte, tres branquetes de termes d’allò més corrents que ens il·luminaran la qüestió: excusar, recusar i, és clar, acusar.
    En realitat el misteri d’aquesta disparitat s’explica perquè el llatí causa tenia dues accepcions: la de ‘causa’ mateixa i una altra com a ‘assumpte, afer’. Sinó que aquest segon significat va acabar convergint amb el de res, ‘cosa’ (d’on prové ni més ni menys que república, ‘la cosa pública’, un mot que tard o d’hora haurà de sortir en aquesta columna, oi?), per això ara tots els seus descendents estan semànticament relacionats amb la primera.
    Ara bé, ja que parlem de semàntica, és curiós observar que aquest substantiu també és, per dir-ho així, bicèfal. D’una banda tenim el sentit de ‘motiu, raó’ (dit filosòficament: tot allò que explica l’existència o el canvi d’una altra cosa) i de l’altra, el de ‘procés, judici penal’. És un bon exercici filològic (el podeu fer ara mateix) acostar la lupa als tres verbs esmentats, acusar, excusar i recusar, i mirar de discernir si tenen a veure amb un sentit o amb l’altre. A mi, la veritat, em sembla que recullen una part de cada un. Si agafem excusar, per exemple, tant hi veig alguna cosa del primer (ex -cusar, motivacions antigues, caducades) com del segon (retirar el procediment, anul·lar allò que exigia una intervenció dirimitòria). Amb acusar encara es veu més clar: l’acusat és aquell que ha actuat mogut per una motivació concreta, i alhora el qui és sotmès a causa, a judici. I és aquí on apareix, com un flaix il·luminador, el sentit figurat, el que explica la conducta del president Mas i les conselleres Rigau i Ortega: ho feien per una bona causa. Que, no cal dir-ho, per a l’enemic és tot el contrari.