Acolliríem refugiats a casa nostra?

El dilema que tenim a la rica Europa respecte els refugiats sirians (i d’altres indrets) és molt simple: ens sap molt greu la seva situació però preferiríem que fossin uns altres qui ho solucionessin. Mesures simbòliques totes les que es vulgui i una mica de suport material, però acollir-los…això ja és una altra història. Ja avanço la meva opinió: crec que hauríem de fer com Alemanya i que a les nostres terres poguessin venir gent de països en guerra. com Síria Tinc motius per pensar així més aviat personals. Sóc un immigrant a un estat (Andorra) que no és el meu d’origen i no deixo de pensar que no sóc ningú per dir als que tenen una situació més desesperada que la que vaig tenir jo per dir ara que ara la porta està tancada. A més, els meus avis paterns van fugir de la guerra civil espanyola i França els va acollir. No massa bé però ho va fer. Qui sóc per dir als sirians que fugen de la seva guerra que no hem de fer com França va fer amb els meus avantpassats que fugien de la seva guerra? Però també hi ha un argument econòmic: Europa està envellint i necessita  urgentment població jove que rejoveneixi la seva sàvia. Acollir 1 milió de refugiats com va fer Alemanya no només és una encertada resposta moral sinó també pràctica. I tot i que sigui difícil, la resta del continent hauria d’imitar Alemanya en això.

Però sóc conscient que la majoria de la població ho veu amb horror. Encara recordo la conversa amb un conegut que deia que hauríem de fer alguna cosa per aturar l’horror a Siria (i altres indrets). Estic d’acord, li vaig dir. Però estaries a favor, li vaig replicar, d’una intervenció militar europea? No, això no, va respondre ràpidament. I que Andorra acollís tants refugiats, en proporció, com Alemanya, li vaig comentar? Tingues en compte que serien uns 700, li vaig explicar. Tants no podríem, aquí tenim altres necessitats, em va dir. I aquest és el veritable dilema: la gran majoria volem solucionar aquest problema però no estem disposats a pagar el preu, que és alt. Netejar la nostra consciència, sí. Actuar de veritat, no. I de vegades penso en què ha passat a la França que va acollir als refugiats espanyols de la guerra civil però no té ganes de fer el mateix amb els sirians. I també reflexiono sobre com Espanya ja ha oblidat que un cop va ser un país d’emigrants. I també en l’egoïsme de tota la resta de països europeus. De debò hem evolucionat tant com creiem?

1 comentari

  1. Pere… el voler ajudar de veritat és el primer pas per poder-ho fer. Moltes i moltes vegades el cor ens diu una cosa i la consciència una altra. El resultat del nostre debat intern serà qui ens predisposi a assumir una intenció. A la pregunta final… jo crec que no hem evolucionat; penso que estem en el mateix lloc de sempre, cometent els mateixos errors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada