Acceptar la mort, acceptar la vida

Fa poc vaig descobrir emocionalment quin era un dels millors remeis per a trobar un sentit a la vida. Ni més ni menys que acceptar la mort. La dels altres, sí, però també la pròpia. Sóc una persona de mitjana edat a la qual encara li queden moltes coses per fer en aquesta existència o almenys això és el que crec. De fet, això de mitjana edat ja indica un prejudici. L’esperança de vida pels homes en el meu entorn geogràfic és de 79 anys i això indica que, glups, ja he esgotat bona part del que se m’ha adjudicat. Però això és un promig estadístic. Qui sap potser acabaré d’escriure aquest article i sortiré al carrer i m’atropellarà un conductor borratxo. És molt poc probable però, de vegades passa. O bé patiré una malaltia que escurçarà aquesta esperança de vida. No és molt probable però també passa de tant. Però suposem que tot succeeix segons l’estadística i més o menys moro quan em toca. Quin sentit haurà tingut la meva existència? Ni més ni menys que el que jo li hagi donat. Ja està.

Acceptar la mort i jo encara no ho he fet del tot és difícil, dolorós. Sabem que els nostres dies en aquest món s’esgoten i tenim por, molta por. No volem ser destruits però ho serem. Alguns poden tenir el consol que tindran una vida eterna en un altre món o que es reencarnaran en un altre cos per motius que es desconeix. Però no és el meu cas. Crec que quan se m’esgotin els minuts seguiré existint però com a atoms que canvien de forma i que segueixin formant part de l’univers. Per tant he arribat a la conclusió que he d’acceptar la mort perquè així podré trobar un sentit més gran a la vida i perquè perdent en la mesura del possible la por a la mort perdré, també en la mesura del possible, la por a acceptar la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.