No deixa de ser simptomàtic que les vicissituds històriques hagin acabat fixant aquest adjectiu tan peculiar per designar el fenomen d’imposar-se en unes eleccions amb més vots que la suma total dels dels adversaris. Se’n podria haver triat algun altre (total, categòrica, rotunda), però ves per on en fem servir un que, i per això dic que és peculiar, prové del llenguatge religiós. Absoldre té un ús civil, certament molt present en aquests temps de jutges i tribunals fins a la sopa, però l’ús més específic és el que n’ha fet l’Església:absoldre els pecats. De fet, la sedimentació més flagrant d’aquesta idea la trobem en les absoltes, un cant que es recita als difunts al final del funeral, i que constitueix l’equivalent catòlic dels panegírics civils quan es mor un personatge conegut: l’absolució de tots els pecats, per més mala persona que fos (com de costum, l’enginy popular hi dóna un toc d’ironia a gust del consumidor: “Si continues escrivint aquests articles aviat et cantaran les absoltes, a tu”, per exemple).
    Però si el naixement del mot ja és clarament connotat, encara més l’evolució històrica, que ha marcat a foc el terme absolutisme com un dels papus de la teoria política. La projecció seria: com més absoluta és la majoria més s’acosta a l’absolutisme, i certament l’equació tendeix a complir-se: només cal veure el que ha fet aquest govern de gàngsters que hi ha a Madrid al llarg de l’última legislatura.
    Com que la raó última d’aquestes peces filològiques és descobrir les pulsions humanes que oculta el llenguatge, se m’acut que tot plegat podria tenir a veure amb una de molt atàvica, que és l’ànim totalitzador (germà, filosòficament parlant, del de perfecció: que tot surti rodó, que no hi hagi cap ni un element discordant). Això ho prova l’existència d’una locució tant terminant com en absolut (molt més contundent que l’equivalent ‘gens ni mica’), i encara més l’adverbi absolutament, actualment protagonista d’una revifalla abassegadora (si pareu l’orella als programes esportius el sentireu sense parar, emprat de manera superlativa fins a extrems ridículs: “un partit absolutament avorrit”, “xuta d’una manera absolutament desviada”). Al capdavall, un dels pseudònims amb que és conegut l’ésser suprem, encarnació  precisament de l’ideal de perfecció, és l’Absolut (i aquí m’abstindré de reproduir acudits sobre visions supraterrenals i consum del vodka del mateix nom). La qual cosa ens retorna al començament, a la dimensió religiosa del mot. Enunciable en la paradoxa: la divinitat com a culminació democràtica (i si no, llavors toca la interpretació maliciosa: si la justícia ens jutja, que la majoria ens absolgui).
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada