Abril ’09-Abril ‘19

Fa deu anys, jo en tenia quinze i, tot i trobar-me en la plena adolescència, ja estava polititzat. Fa deu anys vaig veure com el poble andorrà assumia que calia canviar la relació històrica de forces conservadores per un nou projecte que apostava per la modernitat i l’avenç. Fa deu anys vaig celebrar que per primer cop viuria en una Andorra més social, justa i igualitària. Fa deu anys sabia que allò significava que per primer cop en 16 anys de democràcia andorrana, s’aplicarien unes polítiques públiques i socials al servei de la ciutadania i d’aquelles persones que més ho necessiten. Fa deu anys vaig viure amb molta il·lusió la primera victòria del projecte socialdemòcrata a Andorra.

No obstant això, com diu el refrany, ‘l’alegria dura poc a casa del pobre’ i els ‘cent dies de gràcia’ no van ser-hi. Des de l’endemà de les eleccions i fins a dia d’avui, el poder econòmic i polític de ‘l’establishment’ andorrà ha treballat plegat perquè aquell fet no es tornés a repetir mai més. Per fer-ho, van aplicar aquella frase tan nostrada del virtus unita fortior (per cert, frase que a dia d’avui recorda certs projectes polítics retrògrads). Una unió conservadora i negativa, pel fet que tenia com a únic objectiu acabar amb el govern socialdemòcrata. Una unió sense ideologia que es camuflava dins de l’espai electoral centrista amb l’únic objectiu de buscar el votant medià i aconseguir la polarització política.

Després d’aquells “reajustaments polítics”, i gràcies a un sistema electoral conservador i poc representatiu del conjunt de població, els poders econòmics i polítics ja tenien la garantia de poder governar amb majoria absoluta. I ho han fet durant vuit anys. Vuit anys basats en el fet de fer política d’estratègia i discurs electoral constant. Personalment i independentment sí que comparteixo les polítiques que s’han fet durant aquest període, n’esperava més del “govern dels millors”. Esperava més alt nivell polític i de gestió pública i esperava menys errors importants, que actualment ens afecten a tots i totes. En definitiva, esperava una política més oberta a la participació ciutadana i no basada en el discurs de la por.

I si parlem de la campanya electoral que ens ha tocat viure a tots i totes, més o menys activament, és interessant i trist tornar a sentir com el discurs de la por recorda, com ha fet sempre, que apujarem els impostos, quan saben perfectament que el tipus impositiu pujarà a aquells que cobren més (a partir de 140.000€ anuals) o aquelles societats que actualment tributen un impost mínim o nul. Dues polítiques que busquen la progressivitat i la justícia tributària.

A més a més, encara m’entristeix més tornar a escoltar  com critiquen aquell curt període de govern socialdemòcrata de 2009-2011, quan saben també quina era la situació d’aquell moment. Una situació de bloqueig polític constant, que no va permetre al Govern tenir un pressupost propi que de ben segur hauria millorat la vida de moltes persones, fent-la més digna del que és la vida per molts a andorrans i andorranes després de vuit anys de polítiques taronges conservadores.

Tot i aquella situació, estic orgullós de les persones que en aquell moment van encapçalar el projecte socialdemòcrata: tant des del Govern, com des del Consell General. Aquestes van ser persones valentes que van aportar tot el seu potencial i ganes en tots aquells àmbits de la societat en què hi van poder incidir. Aquell equip creia que Andorra podia prosperar i créixer cap a millor. Jo no vaig conèixer la situació de cada departament de Govern, però estic segur que si els haguessin deixat, haurien fet més i millor feina que la feta des del 2011 pel Govern d’Andorra. Per exemple, en un camp que conec bé, com el de l’educació, us puc assegurar que el futur que projectaven els gestors i gestores públics era i hauria estat brillant per al nostre sistema educatiu. Ai, mare, si haguéssiu pogut governar!

Després de 10 anys, estic melancòlic, trist, il·lusionat i projectat. Melancòlic quan escric aquestes paraules i recordo tot aquell esperit de canvi, ganes i empenta que hi vam posar entre tothom. Trist per com no ens van deixar fer-ho i per com de poc joiosos han estat aquests últims vuit anys. Il·lusionat per la possibilitat que se’ns presenta ara de recuperar tots aquells projectes no conclosos el 2011, millorar-los i ampliar-los. Projectat pel que fet que m’imagino una Andorra futura millor si som capaços i capaces d’obtenir la confiança de la ciutadania i aplicar el nostre excel·lent programa nacional, així com els magnífics punts d’Acord, que canviarien totalment el nostre Estat, la democràcia i la manera de fer política al país.

Diuen que el temps passa ràpid i probablement vostè haurà viscut coses més o menys bones en aquests últims deu anys. Personalment, he viscut deu anys fantàstics, passant de ser un nen a un jove adult. Però tot i aquests grans moments viscuts, no hi hagut cap dia que no hagi estat esperant. Esperant el moment que la ciutadania s’adonés del projecte fallit basat en la política per uns pocs. Esperant el moment que tots i totes fóssim capaços de teixir altre cop aliances per construir un canvi necessari de fer política i que fes d’Andorra, un país per a tothom. Recordant aquell 2009, aquest proper 7 d’abril, Andorra depèn de tu!

 

TOTES LES NOTÍCIES