Dos mil u, aguanta-me-la tu; dos mil dos, cara de gos; dos mil tres, no passa res; dos mil quatre, tot l’any al catre; dos mil cinc, alerta que vinc; dos mil sis, al fons del passadís; dos mil set, mig embriac i mig pet; dos mil vuit, calla, malparit; dos mil nou, formatge i ou; dos mil deu, qui no mana creu; dos mil onze, medalla de bronze; dos mil dotze, tot s’esbotza; dos mil tretze…
Hi ha preocupació general perquè costa de trobar una rima per al número tretze. A can Tuiter, el gran pati de veïnes sense sostre, s’acumulen els intents fallits. I no és cosa de prendre-s’ho a broma: la rima, lluny de ser un simple passatemps, és un mecanisme d’aprenentatge de primera magnitud. Des de temps immemorials la cultura ha aprofitat aquesta habilitat del cervell humà (que podríem enunciar si fa no fa així: la terminació de dos mots amb la mateixa seqüència de sons ajuda a recordar tota la frase que els inclou) per transmetre, per exemple, normes de conducta. ‘Tal faràs, tal trobaràs’, un clàssic; ‘Cada terra fa sa guerra’, ‘A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat’ i tantes altres. Passa el mateix amb poemes i cançons: recordem millor les que rimen que les que no (com a demostració podríem fer l’exercici següent. Completeu els rodolins: “Ara ve Nadal, matarem el gall, i…” i “A Betlem me’n vull anar, vols venir tu, gallineta?, a…”).
Imitant les virgueries de poetes orals com Enric Casasses o Josep Pedrals, modestament he confegit una quarteta que fa així: “Conspicu garrotuitaire: / cap rodolí per l’any 13? / Els que he vist fins ara, fets a / correcuit, no molen gaire” (aclariment per a profans: garrotuitaire és el qui es dedica a confegir garrotuits, un neologisme creat afegint tuit al substantiu garrotín, poesia improvisada de quatre versos que conreen els gitanos de Lleida). Tot i que formalment la rima funciona, malauradament no se’n pot fer un eslògan o frase memoritzable com les que encapçalen aquest rodalmot.
Així doncs, un any que no rima ja es veu que no pot ser recordat. Moral de tot plegat: el 2013, per si encara ens en quedava cap dubte, serà un any per oblidar. L’últim any de la Catalunya sotmesa. La represa, a partir del 2014. Que no cal dir que sí que rima, i tots ens la sabem.
[PD: No compto la rima amb setze que fan parlants de zones com ara la Valldigna, Vilanova, Granollers, l’Urgell, el Capcir o el Matarranya, on tanquen la primera E de setze, per ser massa restringida. A més de, sigui dit de passada, poc imaginativa].
Per Pau Vidal / ACPG – Redacció
