Tinc 3 frases ara convertides en mantra. A poc a poc. Pas a pas. Sense pressa però sense pausa. Per a aquells que no ho sapigueu he sortit fa uns dies de l’hospital. Vaig passar la Covid d’una forma més violenta de l’habitual. Fins al punt de passar per l’UCI. La vida sempre et dona sorpreses. Unes vegades agradables, unes altres no tant.

Si alguna cosa ha fet aquesta pandèmia, és recordar-nos que la vida no està ni estarà sota el nostre control. Evidentment hem de viure i dirigir les nostres vides en una direcció. A la qual amb sort ens acostumem a apropar.

Però coses com quan ens va enxampar el confinament, que ens va obligar a aturar-nos a tots. O aquestes xifres que ens semblen tan llunyanes a les notícies sobre persones ingressades o morts. De sobte prenen una altra dimensió quan és a un mateix a qui li succeeix.

No explicaré totes les complicacions que he viscut. Però sí que vull agrair tots els missatges rebuts de suport. Una malaltia com aquesta, en la qual has d’estar aïllat, i a més, només passant per l’UCI fa que notis la solitud del món. Tots aquests missatges de suport i d’afecte igual que una atenció excel·lent per part del personal sanitari han fet que la vida no semblés tan solitària. Ara em queden uns mesos de recuperació al davant.

I com deia a l’inici. A poc a poc. Pas a pas. Sense pressa però sense pausa.

Tots els articles a www.juanjuncosa.com.