No tenia una gran sintonia ideològica amb Jordi Pujol, l’expresident català, al qui vaig conèixer breument per la meva feina com a periodista. Però li reconeixia la seva gran vàlua política i la seva brillantor intel·lectual. I pensava que era un personatge bàsicament honest tot i que tenia molts dubtes sobre el seu entorn. Creia que, com Franco, ell era honest però bona part dels seus no ho eren gens. I m’agradava llegir els seus discursos morals perquè tenien una gran talla intel·lectual i pensava que eren interessants. Un incís: un dels meus defectes personals és que sóc profundament desconfiat i pel que fa als poderosos crec que acostumen a ser culpables mentre no es demostri el contrari. I mira per on, un dels pocs poderosos pel qual hauria posat la mà al foc (sempre referint-nos a la seva honestedat) ens ha enganyat. M’ha enganyat. El  president del país on vaig néixer em va mentir. A mi i a la resta. No combrego amb el seu cristianisme i amb el seu conservadorisme-liberalisme i en la seva manera de concebre Catalunya, però el respectava molt. I torno a repetir-ho: ens va mentir. Va defraudar a Hisenda almenys 4 milions d’euros i algú podria concloure que no sabem si Espanya ens roba però Pujol sí que ens roba. Almenys ens ha robat la confiança. També va ser un hipòcrita perquè durant dècades ens ha sermonejat, entre altres coses, en la necessitat de complir amb els deures tributaris i vaja, potser hauria d’haver-se aplicat millor el consell no demanat. I també va ser el qui va dir que a partir d’ara (al 1984) serien els convergents els qui podrien parlar d’ètica, no els seus adversaris. Mentider, defraudador i hipòcrita: aquest és el primer resum. Passarà el temps i els llibres d’història potser seran més benèvols amb ell que no pas jo. Però nosaltres no tenim perquè ser-ho. Jo no vull ser-ho. Matar el pare psicològicament és una necessitat imperiosa de regeneració moral, de catalanisme. D’aquest catalanisme que ell predicava i que aquest ingenu que sóc jo em vaig creure interessant però incompatible amb la meva visió. Quan no era més que una pantalla per pràctiques mafioses.
 
Algunes veus subratllen que la intenció del diari El Mundo en publicar les notícies que ho han precipitat tot era torpedinejar el procés independentista català. Evidentement que sí, però també era veritat. Tant poc enteniment o tanta supèrbia tenia que no havia calculat que el que ell defensava podia quedar tancat si tot es descobria? El mal que ha fet aquest personatge a Catalunya i al nacionalisme català és immens, i naturalment també a l’independentisme català. Ara bé, s’ha de tenir en compte que la resposta és la confiança. Jo i molts confiavem en ell ja no podem fer-ho. Però la manca de confiança de bona part de la població catalana en l’Espanya actual o en Espanya és impossible d’amagar. I no es veu una resposta atractiva per part del govern del partit del senyor Bárcenas. I com el dinosauri de Monterroso, quan els qui ens sentim dolguts (i molts altres) per aquest malson despertem, seguirem veient com la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya continua trontollant.