A l’escola: tablet, iPad o paper i llapis

Des de fa uns anys fins ara s’ha posat de moda en diversos col·legis, sobre tots els privats almenys on jo visc, portar els llibres i els deures a la tablet. El món avança de pressa, i és un fet que l’educació ha d’avançar també. No obstant això, en lloc d’apostar per una millora en els mètodes d’ensenyament, adaptar els plans d’estudis i fer una llei d’educació que no es canviï cada 4 anys, els col·legis i instituts van decidir que la millor manera de modernitzar era fent que els pares i les mares li compressin a cada fill un iPad per portar els seus llibres en ell.

Molts dels professors i pares amb els que parlo d’aquest tema tenen por que quan els seus fills utilitzin els dispositius electrònics a l’aula ja no s’utilitza més el llapis i el paper a l’escola, però això seria com posar tot en el rentaplats i no tornar a rentar mai més res a mà. ¿No és millor que convisquin tauletes i quaderns a les aules? Com si fossin (que ho són) dues eines, ambdues molt útils.

És clar que cal llegir i escriure en paper! A més, hi ha estudis que demostren que és necessària la connexió ull mà perquè es desenvolupin en els nens correctament les connexions neuronals del seu petit cervell. Crec que molta gent segueix la llei del “tot o res”: o tot en paper o tot en digital; però en la vida, normalment, els extrems no ens porten mai a bon port.

Però per seguir donant les classes de la mateixa manera; això sí, ara en mode digital (portàtil, tauleta, projector, pissarra digital) en comptes de en mode analògic: el guix i la pissarra. I això sí que em sembla que és el gran repte per als que ens dediquem a l’ensenyament: aconseguir que la innovació tecnològica tan brutal que vivim cada dia, ajudi a portar a les nostres aules la veritable innovació metodològica.

Des del meu punt de vista, la qüestió no és si els nens i adolescents han o no d’utilitzar un dispositiu a l’escola sinó com els anem a ensenyar els pares i els professors (cada un en l’àmbit que li correspon) a integrar-lo en la seva vida diària i de treball, perquè sigui una eina eficaç i no un aparell per “desconnectar” del món i de les persones que l’envolten.

Un altre aspecte que crec que hem de reflexionar una estoneta és la por que tenen molts pares que el seu fill passi algunes estones amb un dispositiu electrònic en el col·legi per aprendre algunes coses. Quina és la causa d’aquesta por a l’ús de la tecnologia?

¿Serem capaços d’educar els nostres fills i / o alumnes perquè facin un ús humanitzat de la tecnologia en les seves vides?