Hi ha alguna cosa que no hauria de deixar de dir-se mai, i és que l’escola, la nostra, la del barri, la de lluny, aquella a la qual mai vam entrar, la pública, la privada, pertany també a la societat tota. Part del seu caràcter de pública implica també que la seva pertinença no es circumscriu només a la seva comunitat més immediata, sinó a una societat de la qual és producte, que li planteja noves tensions, que arrenca a córrer noves formes culturals i que es nodreix de tot el que l’escola produeix.
Avui, l’escola de tots també ha de ser l’escola dels alumnes i les alumnes, i per als alumnes i les alumnes. Cal veure com el saber que els ofereixen es fa rellevant per les seves vides, i com els enriqueix intel·lectual, afectiva i físicament, per enfrontar millor el que els toqui viure. Hem de fer-nos responsables que aprenguin, i que l’experiència escolar els resulti del major profit possible. L’èxit de l’escola es mesura per això; no es tracta només de la quantitat d’alumnes que vam aconseguir matricular, sinó també de donar-los una experiència intel·lectual significativa, que els obri horitzons i els col·loqui en millors condicions que les que tenien quan els rebem. A vegades, això es llegeix com la incorporació acrítica d'”els interessos dels alumnes”, o el conèixer més els alumnes. Com agregat a això, semblaria que com més vulnerable es percep la vida d’un alumne o alumna, més coneixement cal tenir d’ell o d’ella.
Hi ha, en aquest sentit, que marca una diferència entre el conèixer i el reconèixer; no és indispensable conèixer exhaustivament a un alumne o alumna per ensenyar-li i per “fer-li lloc”; però sí, sense cap dubte, cal reconèixer-los. Cal reconèixer dignes legataris d’allò que l’escola té per ensenyar, cal reconèixer portadors de sabers i experiències, cal reconèixer-los amb capacitats, amb drets i com a ciutadans, no en el futur sinó en el present que l’escola construeix amb ells.
L’escola de tots és un lema que cal renovar i sostenir, perquè és el que permet expressar un interès general que aporta a enriquir el públic. Però aquesta escola de tots no és una dada de la realitat, sinó un horitzó que cal buscar tot el temps. Una escola de tots és una escola que revisa les accions que porta endavant quotidianament perquè comencen a resultar insuficients, que “li busca la volta” per enfrontar situacions noves, que mira les cultures de les que els seus alumnes són part, les noves maneres que els seus alumnes posen en joc per relacionar-se, per viure, per aprendre, per demanar; i es deixa interpel·lar per elles i els dóna-capacitat. És una escola que actualitza aquesta aposta compresa en el lema de l’escola per a tothom.
Sense cap dubte, l’escola ens pertany a tots; el que produeix és el nostre patrimoni i és la mostra del que la societat llega a les noves generacions. També nosaltres, com a societat en general, més enllà de la nostra vinculació amb el treball educatiu, som el patrimoni en el qual l’escola es dóna suport. Ara bé, no és un problema menor el veure i fer-li espai a les maneres quotidianes en què es concreta aquesta idea que l’escola és per a tothom. Totes les persones, les escoles i les societats porta callant la idea sobre “per a qui i de qui és l’escola”. També haurien de tenir present que aquestes accions, decisions i eleccions operen molt més enllà dels que s’impliquen; operen cap a un horitzó polític del que hi ha “en comú”, i delimiten una manera de ser comunitat que s’enllaça amb el dret i amb la justícia. Una forma més de renovar l’escola pot consistir en deixar-se interrogar per aquestes preguntes i mirar què plural, què ampli i què democràtic és la seva manera quotidiana, laboriosa, problemàtica, esforçada, de construir un “de qui” i “un per a qui” és l’escola.
Per a tots els pares que van poder anar a l’escola i que vam créixer en un entorn autoritari i amb molta forma de treballar basada en instruccions, tasca, resultats i, darrerament objectius, aquesta forma de treballar em sembla que és una bona forma de preparar els alumnes per a un futur que ja es viu d’una manera molt diferent de la que vam fer nosaltres.
I finalment recordar que al setembre, quan deixem els fills a l’escola, aquests passaran a ser adolescents. Sort que estem preparats per seguir aprenent i podem explicar-ho.