Els darrers dies, els rumors apuntaven fora de la capital. Potser per la moda gironina que ho envaeix tot. Però, a la fi, sembla haver-se imposat una certa lògica i la vella i reiterada petició de tenir un tres estrelles Michelin a la capital catalana, porta d’entrada del turisme internacional a Catalunya, s’ha fet realitat. Potser amb certa recança per haver anat a parar al Lasarte de Martin Berasategui. Recança gens atribuïble a la vàlua innegable de la seva cuina, sinó al fet de no ser –digueu-me llepafils– el que en diríem “casa mare”.

Un fet que inquieta pel que podria suposar d’abandó de les línies de la cuina de casa nostra per seguir les de la “casa mare”, o per caure en braços de la globalitzada i globalitzadora cuina d’avantguarda. Dubte hamletià que porta a la reflexió sobre el dilema de si el restaurant punter ha de ser baluart preservador d’una certa cuina històrica o lloc on atreure la munió de curiosos que busquen sensacions noves a taula. Però aquest no és el debat d’avui.

Perquè al costat d’aquest fet, n’hi ha un altre més positiu. El repartiment de les noves estrelles pel territori. Dues a la província de Barcelona i una a cadascuna de les altres tres. Una proporció 2/1/1/1 que corregeix el 28/8/4/1 de la passada edició. I que apunta a un model que, justament, fa bona l’elecció del tercer triestrellat.

Si Barcelona és porta d’entrada del turisme a casa nostra (el gastronòmic també) cal que els centres d’interès estiguin repartits pel territori. Per descongestionar l’entrada i repartir millor els beneficis d’aquest manà.

La Guia Michelin hi pot contribuir. Potser convé recordar que els oficials aliats que desembarcaren a Normandia el dia D, en duien una a la butxaca, editada a Washington, per orientar-se en un territori que no coneixien i on els nazis farien tot el possible per fer confosa la senyalització.

Celebrem doncs aquesta nova situació. Entomem-la sense recels. O, en tot cas, posem-nos a treballar, tots plegats, per millorar-la de cara a l’any vinent.