Tinc un gran record de la final de Champions que es va disputar a l’Estadi dels Prínceps de París, perquè va ser la primera a la que jo hi vaig poder anar.

Tal i com ens havíem compromès amb els socis des dels nostres inicis, es va sortejar una de les dues entrades de que disposava la Ciberpenya, entre els socis que havien fet la seva sol·licitud, i tots dos vam marxar ben d’hora d’Andorra per agafar l’avió a Toulouse.

Havia sigut una setmana molt intensa, buscant hotel i bitllets d’avió, però finalment estàvem a Paris, amb les entrades a al mà i amb tota la il·lusió del món intacte, esperant poder celebrar la victòria del nostre equip, però sense saber que hauríem de patir més del que esperàvem.

El partit, tots el recordareu, ens enfrontava a l’Arsenal d’Henry i companyia, i van ser ells els qui es van avançar al marcador, tot i jugar amb un menys per l’expulsió del porter Lehmann. Però un Barça pletòric i voluntariós, jugant sota la intensa pluja parisina, va remuntar amb gols d’Eto’o i Belletti i ens va fer feliços com feia catorze anys que no ho havíem sigut.

Després del partit, quan vam anar a celebrar-ho amb altres aficionats culers, el que més em va sorprendre va ser l’alegria del aficionats de l’Arsenal, doncs ens el contrari que nosaltres, que quan perdem no estem per òsties, ells cantaven i bevien feliços.

Vam coincidir en un bar amb un grup de ‘gunners’, amb els que vam conversar i cantar plegats, i ens van explicar el perquè estaven tan contents, cervesa a dojo a banda, i és que era la primera vegada que arribaven a una final de Champions.

Literalment cantaven: “we are lost but we aret he Arsenal”. És ha dir, hem perdut però som l’Arsenal.

Nosaltres els vam ensenyar a cantar una cançoneta pel seu ‘enemic’ al camp, en Mou. Sí, si, aquella de “Mourinho vete al teatro….” i ens van assegurar que li cantarien en el proper partit.

Aquest any no ha pogut ser, però no oblidem que tenim la lliga, som el Barça i ens sentim orgullosos de ser-ho.

Del que no ens podem sentir gens orgullosos és de com van celebrar-la alguns jugadors, al damunt de l’autocar descobert que els va passejar per Barcelona, l’altre dia, doncs el seu estat, presumiblement embriagat, i no precisament per l’alegria del títol, va donar una imatge deplorable de l’equip.

Jugadors com Puyol i Piqué per exemple, però sobre tot el primer, que és un símbol del barcelonisme, hauríem de donar exemple i no permetre’s aquests excessos, si més no en públic ni davant l’atenta mirada dels seus seguidors.