Darrerament, el fenomen de “50 ombres de Grey” ha tingut un nou capítol. Es tracta d’un quart llibre on es narra el mateix que l’exitosa trilogia però des de la versió del mascle protagonista. Ah, i no oblidem que encara han d’aparèixer les versions cinematogràfiques del segon i el tercer llibre. Vaja, que els qui ens sentim atacats amb aquesta nova versió de les novel·letes romàntiques espanyoles de Corín Tellado però suaument pornos, encara haurem d’aguantar-lo un temps. I perquè he recordat els llibres de Corín Tellado? Doncs perquè és el que és, tot i que en versió nord-americana. Pels qui no coneguin el fenomen, els explicaré la història. Una noia pobre i agradable (i verge) s’enamora d’en Christian Grey, un multimilionari increïblement atractiu i dominador i que la farà conèixer nous mons…eròtics. En fi, estem parlant del massoquisme suau. Però, no s’esverin, ja que en el fons Grey és així perquè és orfe i perquè una dona gran manipuladora el va introduir per aquest camí (i li va prestar els diners amb els quals va començar la seva fortuna). Però, finalment, ell s’enamorarà bojament d’ella i es casaran i tindran fills. De tant en tant, això sí, li donarà alguns assots. I que veu un paio tant sensacional per enamorar-se d’ella? Misteri. No es diu. Però al final el dolentot i arrogant Grey es tornarà un home dolç i sensible. I ho farà per amor, només per amor a ella. No els recorda la típica fantasia femenina de caricatura, tot i que amb alguns assots? Doncs sí, així és.
Ara els explicaré el resum d’una novel·la que projecto fer. Christian Grey (sí, que passa, no em molesto en canviar el nom) és un noi senzill i molt ignorant, que coneix a Anastasia, una play model increïblement eròtica que viu amb dues amigues més. Totes lesbianes però que decideixen jugar amb en Christian i ensenyar-li a ser un veritable mascle. Pel camí Christian ha après tant que s’ha enrotllat a la majoria de les dones del barri. Ah, i i mentrestant, acaba amb un grup de mafiosos que passa per allà. Finalment, Christian s’enrotlla només amb Anastasia (que deixa el lesbianisme) i es queda amb els diners dels mafiosos, el que fa fastigosament ric. Ah, i dóna la meitat (només la meitat) dels diners dels mafiosos als pobres. Suposo que els sonen aquesta gran quantitat de burrades. Per exemple, és la versió cutre de James Bond i de molts i molts films d’acció que veiem, i de novel·les. Els ho confesso: és la típica fantasia masculina de caricatura. Tot i que aquesta darrera està una mica més vista. Per tant, si critiquem bajanades com aquesta, fem-ho també amb altres com les ombres de Grey. Perquè és la versió moderna del mateix discurs teòricament femení i que, en realitat, no és més que un masclisme ranci. Tranquil·les noies que sempre podreu trobar el vostre príncep blau, tot i que algun assot caurà, i aquest us salvarà de la pobresa. I no, les noies no han de ser salvades per cap home, sinó per elles mateixes. I no nois: al final no tindrem cap harem a la nostra disposició. Està bé reconèixer les nostres fantasies però hem de saber que són això: fantasies. I hem de començar a pensar en una altra fantasia: la de les dues persones que s’ajunten i es respecten amb la seva llibertat i malgrat les seves imperfeccions decideixen seguir junts i potser tenir fills. Potser no és tant, aparentment, glamourosa, com les 50 ombres de Grey o el James Bond, però sí més respectuosa amb els altres i amb el que som realment: persones que no necessiten ser salvades pels altres i que tampoc necessiten dominar o ser dominats per ningú per estimar. Perquè, en el fons, aquesta és l’única manera de veritat d’estimar.