La Final de Copa de diumenge, que va enfrontar al Barça i al Sevilla, va servir per reivindicar el futbol més enllà de les voluntats polítiques dels uns i els altres, va servir per veure com dos grans equips feien gaudir les seves respectives aficions fent bon futbol, que és el que ens agrada veure al camp.

És molt d’agrair veure equips com el Sevilla que surten al terreny de joc a plantar cara jugant a futbol, atacant, buscant el gol, enlloc de tancar-se al darrera esperant un contracop ocasional, o dedicant-se, com altres, a jugar brut. Gràcies Sevilla pel vostre joc.

La Final de Copa també va servir per veure com les patètiques polítiques dictatorials del “Partido Popular Espanyol”, que va voler polititzar un cop més la final, prohibint entrar al camp amb estelades, mentre autoritzava el dia abans una manifestació neonazi pel centre de Madrid, eren tombades per la justícia, que sí va permetre entrar estelades al camp. No van poder censurar, com acostumen a fer les dictadures, la llibertat d’expressió d’un poble, en aquest cas el català.

La Final també va servir per veure com els dos equips es dedicaven a fer la seva feina, jugar a futbol, malgrat la maldestra actuació del policia nacional disfressat d’àrbitre, a qui massa se li va notar que no volia que guanyés el Barça, però mira, es va fer fotre i segur que encara li cou.

S’ha de destacar també l’excel·lent comportament de les dues aficions, que es van dedicar a animar als seus equips, respectant als rivals, com sempre hauria de ser, sense incidents, animant-se quan es creuaven pel carrer o l’estadi, fent-se fotos junts, en fi, gaudint de la festa del futbol, lluny d’aquells comportaments xenòfobs d’algunes aficions radicals que, afortunadament, cada vegada són més minoritàries.

Els culers tanquem una gran temporada, en la que malgrat no haver pogut arribar a la desitjada final de Champions, hem assolit quatre títols aquesta temporada, Supercopa d’Europa, Mundial de Clubs, Lliga i Copa del Rey, demostrant una vegada més que som el millor equip de la lliga espanyola, amb diferència, i el millor del món com diu la copa que hi ha al Museu i l’escut al pit dels jugadors.

Per la meva part, no em queda més que acomiadar-me de tots vosaltres, de donar-vos les gràcies per haver dedicat una petita part del vostre temps a llegir els meus escrits durant tant de temps, però tot s’acaba, i avui tanco un cicle per poder-me dedicar, junt amb els nous companys de Junta, a fer més gran l’equip més antic d’Andorra, dels que juguen a la lliga andorrana, el FC Encamp.

Ha sigut un plaer poder compartir aquest espai amb tots vosaltres.

Fins aviat!