Passar de ser un ciutadà més a ser un sense sostre es més senzill del que sembla. Si no tenim estalvis i estem uns quants mesos sense rebre cap ingrés econòmic, començarem a tenir deutes i arribarà un punt que ens faran fora de l´habitatge. Aleshores, a partir d’aquest mateix moment deixem d’existir per a la societat. No tenir on viure és la pitjor cosa que ens pot passar, és desastrós per a la ment. Està contínuament entre l’ansietat i la depressió, és un estat de desesperació perquè perdem la condició d’esser humà.

Som animals de costums i el més important és anar a casa a descansar, a no fer res, és el nostre temple, és un lloc on no hi ha pressió externa. Aleshores, per a no arribar a aquesta situació, un hàbit que hem d’adquirir de joves, és el d´estalviar un mínim del 20% dels nostres ingressos anuals. La idea és tenir un capital econòmic per a poder estar tot un any sense treballar, si més no, hauríem de tenir per a estar tres mesos. No es molt de temps però, ja ens dona certa llibertat per a decidir cap a on conduïm la nostra vida.

Ara si, una cosa ha de quedar clara, mai s’ha de deixar de pagar l’habitatge, és l´ultima cosa què s’ha de fer. Encara que no tinguem per a menjar o vestir, la casa és innegociable perquè sempre hi haurà algú o el mateix govern que ens ajudarà a aconseguir aliments i roba però malauradament, una vegada ens fan fora de casa nostra, és molt difícil tornar a reincorporar-se al cercle social.

També podeu seguir-me a https://www.facebook.com/elbachirri