Després de la meravellosa “Carol” (2015), a partir d’un relat de Patricia Highsmith, el cineasta nord-americà Todd Haynes fa un canvi de registre i adapta ‘Maravillas’, un relat de Brian Selznick, reputat autor i il·lustrador de contes infantils, revelat en pantalla gran gràcies a la deliciosa ‘La invención de Hugo’ (2011, Martin Scorsese). Després del món adult i femení de ‘Carol’, Todd Haynes planteja amb ‘Wonderstruck. El museo de las maravillas’ un viatge fílmic a la infància a través de dos històries alternades, protagonitzades por dos nens diferents, però situades en dues èpoques diferents.

Són dues línies narratives dissociades en el temps, condemnades a retrobar-se, i que comparteixen el mateix neguit dels dos nens, la recerca del pares i una vida millor. Als anys vint, Rose (Millicent Simmonds), una nena sordmuda, pràcticament no coneix la seva mare, (Julianne Moore), una actriu famosa que triomfa en el cinema mut. Quan Rose veu que la mare actuarà als escenaris a Nova York Rose s’escapa per anar a la ciutat per retrobar-la, sent  acollida finalment pel seu germà gran, cuidador d’un museu. I els anys setanta, un nen, Ben (Oakes Flegey), que fa poc ha perdut la seva mare (Michelle Williams) en un accident de trànsit, segueix una pista que el podria portar fins al seu pare desconegut, una nota amb remitent provinent d’una llibreria novaiorquesa.

Dos itineraris infantils de caire iniciàtic, encara que separats per prop de cinquanta anys, dues rutes de reconstrucció de les seves òrfenes vides, i que els acaba portant al mateix lloc, el Museu d’Història Natural de Nova York. Així, al final, tendeixen a convergir i fusionar-se les dues trames, com dues històries quasi bessones. La semblança des de la diferència, com orígens equiparables i coincidència en el mateix escenari, es revela també pel tret físic que els uneix, la sordesa, recent a causa d’un llamp en el cas de Ben.

El film resulta exquisit en molts moments, amb unes imatges precioses en blanc i negre corresponents als anys vint, combinades amb la fotografia en color pels anys més recents absolutament impregnades de l’estètica dels setanta. Una duplicitat cromàtica que s’enriqueix amb l’orientació clara de conte o faula que impregna el relat, amb nous ingredients fantàstics com miniatures i maquetes, que conjuguen la màgia infantil amb l’entorn de la ciutat, o també instants brillants de pur cinema d’animació.

El prodigiós embolcall visual i sonor, amb una banda sonora acuradíssima de Carter Burwell, que ofereix una versió espatarrant d’un tema de David Bowie en els crèdits finals, no pot dissimular, però, el molest desgast de la pròpia història a les seves acaballes, quan el film s’encalla definitivament. Tampoc jugar al seu favor una empallegosa tendència a l’emotivitat i sentimentalitat que acaba imposant-se com a tret distintiu, d’altra banda, força inherent al propi format més infantil del qual s’ha revestit el film.