
L’estudi liderat pel centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals CREAF i la Universitat d’Anvers (Bèlgica) demostra que, en algunes zones, el segrest de carboni (la diferència entre el CO₂ que capturen i alliberen els ecosistemes a l’atmosfera) ha variat de manera notòria en els darrers anys, amb temporades de molta productivitat vegetal (segrest) i d’altres, amb poca.
Ja hi ha signes clars que el segrest de carboni està en risc de desestabilitzar-se a grans regions del planeta, segons l’article científic publicat a la revista Nature. Els autors alerten que aquesta variabilitat és un senyal que els ecosistemes podrien estar en risc de desestabilitzar-se i entrar en una espiral que els allunyés de la situació actual i els portés a canvis abruptes.
«Per exemple, als ecosistemes mediterranis, podríem veure boscos que passen a ser matolls sense capacitat de tornar a la forma original de bosc», explica Marcos Fernández, primer autor de l’estudi, investigador del CREAF i col·laborador de la Universitat de Barcelona, que es trobava a la Universitat d’Anvers en el moment de la investigació.
El científic adverteix que, en aquestes zones, també s’ha detectat el «senyal» d’una tendència, que consisteix en «un augment en la memòria (autocorrelació temporal), indicant que cada valor està cada cop més positivament relacionat amb això, de de manera que si un valor és decreixent, el següent serà encara més decreixent».
També la regió mediterrània
L’estudi confirma que les zones que més risc presenten de desestabilitzar-se tenen menys boscos, més cultius, són més càlides i han patit més augments en la variabilitat de les temperatures, cosa que podria estar relacionada amb un augment dels episodis de temps extrem, com ara onades de calor i de fred. Al mapa, aquestes regions serien la zona mediterrània, la zona est de l’Àfrica oriental, les costes occidentals d’Amèrica del Nord i Centreamèrica, l’Índia i el Pakistan o el sud-est asiàtic.
Per a tirar endavant el treball, l’equip de recerca ha treballat amb les dades globals de producció neta dels ecosistemes per al període 1981-2018 de dos models d’inversió atmosfèrica globals (CAMS i CarboScope). També han tingut dades de producció neta dels ecosistemes d’un conjunt de 12 models dinàmics de vegetació global (TRENDY).
Una naturalesa inestable
L’estudi posa de manifest que les regions amb un potencial més elevat de desestabilitzar-se els darrers anys han vist compromesa la seva capacitat de segrestar carboni per una naturalesa inestable. Per contra, les zones que han tendit a ser menys variables (Amazones o regions del centre i nord d’Europa, entre d’altres) han augmentat la capacitat de segrestar carboni.
“En el cas de l’Amazones veiem concretament que, encara que durant el període d’estudi, de mitjana, ha perdut carboni, cada vegada perd menys perquè el sistema ara és menys variable que abans”, complementa Josep Peñuelas, professor d’investigació del CSIC CREAF.
“Poder predir el cicle del carboni és clau en la lluita contra el canvi climàtic”, comenta Jordi Sardans, coautor i investigador del CREAF. I admet que, encara que no sàpiguen «si aquests canvis abruptes portaran canvis al clima o a la capacitat de les plantes de segrestar carboni», poden tenir certeses que «una potencial desestabilització de grans regions de la biosfera» fa que les prediccions siguin «més difícils», perquè «augmenta molt la variabilitat».
Més biodiversitat significa més estabilitat?
En ecologia sempre es diu que els ecosistemes més biodiversos, amb més riquesa d’espècies, són més estables i productius, per la qual cosa tenen més capacitat de segrestar carboni. En aquest estudi s’ha volgut testejar aquesta premissa a totes les regions del món estudiades i s’ha vist que les taxes més elevades de segrest de carboni es donen a regions amb biodiversitat intermèdia, mentre que a llocs on la biodiversitat és molt elevada, com els tròpics, aquesta capacitat de segrest de CO₂ és menor.
Segons apunten els investigadors, això pot ser perquè l’efecte positiu de la biodiversitat sobre la descomposició i la respiració dels ecosistemes tropicals podria compensar l’efecte positiu sobre la fotosíntesi, cosa que no passaria en altres ecosistemes.
D’altra banda, i en contra del que es pensava, aquest treball també apunta que la màxima variabilitat al segrest de carboni també es dóna en regions amb biodiversitat intermèdia. Donada l’escala global d’aquest estudi resulta molt difícil entendre els mecanismes darrere d’aquests resultats.
L’article ha comptat amb la col·laboració d’un equip amb membres del Consell Superior d’Investigacions Científiques CSIC, de la Universitat de Barcelona, de la Universitat Paris-Saclay (França), de l’International Institute for Applied Systems Analysis (Àustria), la Universitat de Oxford (Regne Unit), del Max Planck Institute for Biogeochemistry (Alemanya), de la Universitat d’Exeter (Regne Unit), del Canadian Centre for Climate Modelling and Analysis (Canadà), de la Universitat d’Illinois (EUA), del National Center for Atmospheric Research (EUA) i del National Centre for Atmospheric Science, Regne Unit.