La darrera vegada que vaig treballar a Andorra fou a la U.T.E. Cevalls-Huarte, durant la construcció del Centre Termolúdic, el qual més tard va veure la llum pública amb el nom de Caldea. D’això en fa ja una colla d’anys, però encara m’en recordo que, entre altres idees que em desvetllava el fet de viure i treballar a Andorra, n’hi havia una que veia molt clar: algun dia el país dels Pirineus albergaria una universitat. Pensava jo aleshores – i encara ara – que al Principat li convindria apostar, com a garantia del seu futur econòmic, social i existencial, i més enllà del comerç, del turisme i del ludisme, per un projecte cultural i acadèmic de gran abast. Un projecte enfocat a assolir una imatge de país sòlida i prestigiosa, i que no depengués de l’economia i de llurs fluctuacions.
L’esquí dóna, ha donat i donarà molta vida. Però de pistes n’hi ha més d’un piló a l’altra banda de les fronteres andorranes, i en els cops de colze per ser primers no crec pas que Andorra pugui donar sempre els més forts. Pel que fa al comerç, el món s’ha fet molt competitiu, i Andorra està molt condicionada en aquest sentit pel que passi ‘a fora’ o pel que decideixin els ‘de fora’. L’hoteleria, el ludisme, l’evident atractiu natural, tot això seguirà sent un fonament econòmic de primera magnitud; però, tanmateix, també molt depenent de les cojuntures globals. Per altra banda, a Andorra li quedaria molt bonic tenir tren. El tren ‘tirolès’ d’Andorra, el tren ‘jaune’ d’Andorra. Això ho sap tothom. Però no seria pas rendible, costaria molts més cales dels que podria donar; això també ho sap tothom. L’única cosa amb garantia de futur – i que potser fins i tot faria possible que un dia Andorra tingués tren propi – és la universitat andorrana.
Convé aclarir que no m’estic pas referint a la petita universitat que ja existeix actualment. Està bé que el Principat tingui una escola universitària d’infermeria; de fet, és un luxe, donades les dimensions demogràfiques i territorials del país. Com ho seria disposar d’una escola universitària d’informàtica basada en el grafè, o de botànica paleontològica. Francament, penso que a Andorra li és més un luxe que no pas una necessitat existencial el fet de disposar d’una universitat fundada amb la sola idea de formar futurs professionals andorrans. Aquests tenen a l’abast diverses universitats ubicades no pas lluny de les fronteres del Principat; i a més poden triar entre un gran ventall d’estudis universitaris no presencials. Andorra no necessita ‘existencialment’ una universitat només per als andorrans. A Andorra el que li convindria ‘existencialment’ és albergar una universitat per al món, una universitat atractiva per al món en general. Sí, un ‘Oxford’ o un ‘Harvard’ a la mida andorrana, en el cor dels Pirineus. I, amb aquesta finalitat, penso que hauria de saber aprofitar el que ja té de ‘naixement’.
M’explico. Andorra té moltes coses que la fan única. Però només n’hi ha una que la fa més única que cap altra: el seu cap d’Estat; o, millor dit, un dels seus dos caps d’Estat. Em refereixo, és clar, al Bisbe de la Seu. Que no és el Bisbe de Roma, però que és depenent del Bisbe de Roma; per la qual raó aquest és, indirectament, el veritable co-príncep. Roma, el Vaticà, és, per dir-ho d’alguna manera, la casa gran del catolicisme i, de fet, del cristianisme en general, doncs en va ser el gran focus de projecció i d’expansió. Per això penso que el que hom podria considerar, segons com, un anècdota històrica curiosa, podria ser la garantia d’un futur més sòlid i estable per a les Valls d’Andorra.
Anem al gra, a la proposta. URIA: Universitat Romanista Internacional d’Andorra. Aquí és on la figura del co-príncep episcopal, i el que representa, esdevé el factor que aporta coherència i justificació a aquesta proposta. Una universitat atractiva per a estudiants d’arreu del món, especialitzada en el romanisme, si em permeteu emprar aquesta paraula com a sinònim de tot allò que la cultura sud-europea ha aportat al món per mitjà de la romanització i de la cristianització. Una universitat única, transmissora del llegat de coneixement i saviesa que les terres del sud d’Europa han anat destil·lant al llarg dels segles. Filologia romànica i romanista, i, de retruc i per extensió, filologia mundial. Lingüística, comparada i evolutiva. Història i mètodes historiogràfics. Sociologia, antropologia, etnologia. Dret i humanitats. Religió, ecumenisme i diàleg inter-religiós. També art, en totes les seves expressions. I filosofia, pura i essencial; o impura, o barrejada, o comparada, o comparable, o comparadora, o sense comparació. Filosofia i lletres. Lletres, com es deia abans. Que fins i tot les ciències fan servir lletres. No s’acabaran pas mai, sempre hi haurà lletres, i pensaments, i filosofia. També hi hauria d’haver una mica – o força – informàtica i telemàtica. Per estar ‘à la page’. Per estar oberts a les noves formes de comunicació i a les noves formes d’encriptar, combinar i transmetre informació. Tot plegat complementat amb esport, molt d’esport. Esport universitari: esquí, bàsquet, futbol, tennis, hoquei, etc. Estudiants de tot el món. De casa bona, o que es mereixen ser-ne. Pagant, o mereixent que els ho paguin. Una universitat classista?. No. Amb classe, que estem parlant d’Andorra.
Uns quants centenars – o, qui sap, potser uns milers – d’estudiants, que han pagat, la majoria, per seguir estudis a URIA; que arriben de tot el món, que s’hi passen uns quants semestres, que deixen cales i nom, que porten el nom d’Andorra en les competicions esportives universitàries – o de petits grans països, tant se val –, que enlairen el nivell del pensament humà, que tornen a casa seva, o allà on sigui, orgullosos de tenir el títol de llicenciat, doctor o especialista de la Universitat Romanista Internacional d’Andorra.
Sincerament, crec que Andorra, en l’aspecte universitari, ha d’anar, i pot anar, més enllà d’una oferta exclusiva – i necessàriament limitada – de títols universitaris per als andorrans. Crec que gaudeix de les condicions idònies per fer-se un lloc en l’univers universitari (disculpeu-me l’aparent redundància); si no en el mundial, sí en l’europeu. Un lloc que serveixi de focus de projecció del conjunt dels valors culturals romanístics. URIA pot ser la caixa de ressonància d’un romanisme fidel a sí mateix i alhora obert als nous temps. Una universitat no classista, però amb classe, atractiva per a estudiants d’arreu que aspirin, no només a un títol, sinó a revestir els seus coneixements amb la noble pàtina de cultura que el romanisme – focus de cultura per excel·lència – ha escampat pel món en el transcurs dels segles. Una universitat ‘llatina’, en el millor i més noble sentit de la paraula, que projecti el seu prestigi en una Europa i en un món que actualment estan molt influïts pels valors culturals germànics en general i anglo-saxons en particular.
Penso que no cal pas afegir més arguments a aquesta proposta. Penso que amb els que s’han donat n’hi prou perquè hom pugui fer-s’en una idea. No sóc pas qui per poder valorar en detall la seva conveniència per a Andorra (pel que fa a la seva idiosincràsia com a país), ni els esforços logístics que implicaria, ni, òbviament, els aspectes financers; factors, tot ells, sobre els quals el qui subscriu poc hi pot dir. Un servidor només manifesta aquí aquesta idea; només deixa aquí el ‘dit’; el ‘fet’, ja és una altra cosa. Tanmateix – com a darrer apunt – goso pensar que el Vaticà no ho veuria pas amb mals ulls.
Si m’equivoco, o si la idea és massa irreal o quimèrica, alabat-siga-Déu. Continuaré essent, de lluny estant, un enamorat de les Valls d’Andorra; d’aquestes valls que, de petit, mercès a la ràdio andorrana, vaig saber que existien; i que, d’aleshores ençà, sempre he considerat el meu ‘Shangri-La’ particular. Encara que de segur que també ho és per a molts altres ‘estrangers’ que, com jo, no han vist mai Andorra com un paradís fiscal, ni tan sols comercial, sinó com un paradís sentimental; molta gent que, com jo, potser no poden dir ‘Visc a Andorra’, però que sí diem de tot cor ‘Visca Andorra’.
Xavier Teixidor