El Tribunal de Justícia de la Unió Europea analitza aquests dies si un animal de companyia té el mateix valor que una maleta quan es perd en un vol comercial. El cas, derivat d’una reclamació contra una coneguda companyia de vol per la pèrdua d’una gossa en un trajecte de Buenos Aires a Barcelona, ha obert un debat tant jurídic com emocional.
Els animals de companyia són molt més que acompanyants. Formen part de la família, comparteixen el dia a dia, generen afecte i companyia, i poden tenir un paper terapèutic en moltes persones. Tractar-los com equipatge és desconèixer aquesta realitat. No és una qüestió d’antropomorfitzar-los, sinó de reconèixer la seva condició d’éssers vius amb capacitat de patir i de ser estimats.
Quan una aerolínia extravia una maleta, el dany és material. Però quan perd un animal, el perjudici pot ser emocionalment devastador. Per això moltes veus reclamen que la legislació distingeixi clarament entre objectes i éssers vius, com ja ho fan alguns codis civils europeus, que deixen clar que els animals no són coses.
És evident que les empreses necessiten normes clares per a actuar, però aquestes normes haurien d’incloure una mirada més humana i ètica. Indemnitzar amb una quantitat simbòlica la pèrdua d’un animal no repara el dany ni fa justícia a la relació que hi havia amb ell. Reconèixer el seu valor no vol dir equiparar-lo a un humà, sinó entendre que mereix un tracte diferent del d’un objecte.
La societat canvia, i el dret hauria d’evolucionar amb ella. Potser ha arribat el moment de posar negre sobre blanc que els animals de companyia no són maletes. Són vides. I les vides, totes, tenen un valor que cap assegurança està preparada per a quantificar.
Per Tot Sant Cugat