Després de participar l’any passat en la Secció Oficial de Cannes amb “Aguas tranquilas”, la directora japonesa Naomi Kawase ha tingut enguany l’honor d’inaugurar la gran secció paral·lela del certamen francès “Un certain regard” amb el film “An/Una pastelería en Tokio”. De nou, en el cinema de Kawase detectem la preponderància en els seus plantejaments fílmics del paper indiscutible de la tradició i les religions orientals, les quals posen en evidència els lligams i interconneccions que existeixen entre persones, animals i naturalesa en general.
La protagonista d’“Una pastelería en Tokio” és Tokue, una simpàtica i delicada velleta afectada de lepra i aïllada del món, que apareix providencialment per ajudar un petit botiguer de pastissets sense massa traça, Sentaro. Es tracta d’un home seriós i taciturn que arrossega un passat controvertit, i les receptes de cuina de l’àvia d’una fórmula tan especial com secreta per preparar els pastissets “an” – que és el que dóna títol original a la pel·lícula – operen el petit miracle de salvar-li al pastisser d’alguna manera la seva existència.
En aquesta senzilla pel·lícula prevalen sobretot les imatges dels cirerers en flor, ingredient estètic destacat, però també ingredient reconfortant. I podem notar també el batec de la vida amb el ritme i el pas de les estacions que puntuen la mínima acció d’aquest film de petit format sobre el cicle de vida.
Una pel·lícula petita tan honesta com previsible, amb comptats personatges i una història ben despullada de grandiloqüència que, al capdavall, reposa sobre la desgastada base de les segones oportunitats i l’esperit de redempció. Ens enduem la sensació d’haver participat d’un conte per adults, una faula moderna. Però així com la melmelada acabava amorosint les vides dels seus dos principals protagonistes, l’enfocament entendridor de Kawase està a punt d’espatllar aquest bonica història per un arriscat abús d’endolçiment.
