Per qüestions de la meva feina com a periodista vaig conèixer fa poc al personatge mediàtic espanyol Paquirrín, Kiko Rivera. Ja saben el fill de la cantant Isabel Pantoja i carn de canó de la premsa rosa des que era un nen. I vaig extreure algunes valuoses lliçons espirituals. En primer lloc he de reconèixer que em vaig acostar al personatge amb força menyspreu i em vaig quedar sobtat en trobar algú espaviladet. Tampoc ens passem i deixem-ho en espaviladet. Es tracta d’algú que ha aconseguit fer-se un nom gràcies a la premsa rosa i que ara intenta desvincular-se de la faràndula. Afirma que vol ser conegut com a disc-joquei, que és la seva veritable vocació. És perfectament conscient que és molt complicat canviar la seva imatge però aspira a que amb el temps això sigui possible. Perquè parlo de lliçó? Doncs perquè és una constatació més que les persones som molt més que les caricatures que sovint altres o nosaltres mateixos en fem. La realitat és polièdrica com diuen i es resisteix a les simplificacions a les quals els humans la volem sotmetre. Ja sigui a través de les religions o de les ideologies polítiques o de…Paquirrín va ser una prova d’això. L’únic cònsol que tinc és que no sóc l’únic que va cometre l’error de subvalorar-lo. Probablement aquesta sigui la seva gran força: la gent el pren per imbècil i això fa que la seva intel•ligència pugui sortir-se’n més amb la seva.

L’altra lliçó ve mirant a l’altre cara de la moneda: al personatge en si. Perquè ens fa tanta gràcia quant diu que vol ser valorat per la seva feina i no pel seu entorn? Doncs molt senzill: perquè sabem que fins fa poc la premsa rosa s’ha aprofitat d’ell i a l’inrevés i sabem que és molt difícil trencar aquest cercle viciós. Però també perquè ha tingut una oportunitat de fer de disc-joquei, sobretot per la seva fama, no per la seva vàlua. I un incís: no és gens dolent. Som la suma de les accions que hem fet en el passat i això ens determina als nostres ulls però també als de les altres persones. Ho té difícil per fer oblidar el que ha estat: com no vagi de gira a diguem el Japó i estigui allà, posem per cas, almenys sis mesos, seguirà sent el personatge mediàtic. Som el que fem com diria aquell. I és molt difícil torçar els camins que en algun moment de la vida vam iniciar. Però em quedo amb el seu desig, la seva voluntat, que així sigui. Es complirà? Difícilment, en el seu cas però per això la darrera lliçó és que les persones sempre tenim marge. Lliçons espirituals i Paquirrín? En realitat, crec que sempre i en tot moment podem estreure lliçons espirituals.