Una història de la ruta del contraban de la costa catalana

Quan era un estudiant universitari vaig tenir el privilegi de tenir alguns grans professors que em van deixar emprenta (i molts mediocres i personatges lamentables, també) i un d’ells és relativament conegut: l’historiador català Joan B.Culla. I amb ell vaig aprendre diverses coses molt curioses i interessades, 25 anys després. Però el gruix del que vaig aprendre en la seva assignatura d’història contemporània d’Espanya (quelcom que ja d’entrada promet diversió i desmitificació si en aquella època l’impartia un nacionalista català de la línia contundent com en Culla) va ser amb un treball de curs força exigent. Ens va demanar que féssim un treball de recerca històrica sobre el que consideréssim oportú. I jo que era un jove de pell llarg ambiciós li vaig proposar quelcom similar a l’impacte de la transició espanyola en la política espanyola dels 70 o 80 o alguna pedanteria similar.

Educadament em va dir que millor començar per alguna cosa més modesta com la història local ja que l’especialitat necessitava molta recerca local. Primera gran lliçó: no et passis d’espavilat i sigués conscient dels teus límits, més o menys, encara que només sigui per saltar-te’ls. Llavors vaig improvisar i vaig demanar fer un treball sobre un poble de la costa catalana, Cunit, on m’he criat i la seva transició de poble a zona turística entre 1950 i 1990. La meva tesi, que no era precisament més que sentit comú, era que la població havia passat de ser una població dedicada a la pagesia i a la pesca i que per la influència de les zones veïnes havia apostat cada cop més pel turisme, que l’havia transformat totalment. Culla va respondre, aparentment, amb entusiasme a aquesta autèntica aixecada de camisa i em va demanar que aprofundís en el tema. Em vaig dirigir a la biblioteca local de Cunit i em van proporcionar documents de l’època, que demostraven que, efectivament, el creixement de la població entre 1960 i 1990 havia estat exponencial: els habitants s’havien multiplicat per sis o set i els residents per un nombre encara més gran. La bibliotecària, molt amatent, em va suggerir que entrevistés a un padrí de la casa pairal per a complementar el treball.
 
I aquí va venir la sorpresa perquè vaig decidir fe-li cas per mirar de cobrir l’expedient d’una manera que no es notés massa. El padrí va ser una mina i em va explicar que, de jove, havia aconseguit, aparentment, una benedicció. Aconseguir la llicència d’un estanc a la població els anys 50, el que en una època on es fumava molt garantia un bon nivell de vida. Però la sorpresa va venir quan va descobrir que pràcticament no venia res. Què passava? Doncs molt senzill, la població entre els anys 40 i els 60, més o menys va viure, sobretot del contraban de tabac. El portaven de l’Àfrica del nord en petits vaixells i el desembarcaven a diversos indrets de la costa com aquell i fins i tot un capellà ajudava i liderava les operacions. Allò va durar fins que l’anomenada autarquia que regia Espanya va ser derogada pel franquisme en constatar la seva inutil·litat. Però molts habitants de la zona van treure una important font d’ingressos que alguns van invertir en edificacions destinades pel turisme. Per cert, el pobre home, segons deia, va reconvertir el seu negoci i li va anar bé. Segona lliço: de vegades, escoltant la gent aprens coses interessants i divertides. Vaig presentar el treball amb la interessant i divertida tesi que bona part de la transició al turisme s’havia sufragat amb diners del contraban i vaig tenir una bona nota.
 
Quan el vaig presentar a diverses persones del poble me’l van criticar per superficial. I la veritat, no ens enganyem, és que ho era. Però també és cert que trepitjava uns quants ulls de poll. Tenia el somni secret de publicar-lo i aconseguir una subvenció però ni ho vaig intentar. Tercera lliço: de vegades dir la veritat abans de temps porta molts problemes. Recentment el consistori va pagar un documental sobre la història de les rutes del contraban, amb la mateixa tesi però més ben explicada. I ara s’exhibeix públicament. Ara ja no fa tanta vergonya i en alguna cosa s’ha de diferenciar d’altres nuclis turístics. I el padrí temps després preguntava perquè ja no el visitava, si m’havia enfadat. I li responia un amic seu que no, que al contrari i que m’ho havia passat molt bé i havia après força amb ell (totalment cert), però que ja havia acabat la feina. I es veu que ell va respondre que “ah”. Quarta lliço: des de fa temps em pregunto si em sentiré molt sol i abandonat quan sigui gran, perquè és clar els joves sempre tenen pressa i no tenen un racó a l’agenda per parlar amb nosaltres. Sí, m’ho pregunto.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *