Si creiem, com és el meu cas, en les veritats que ens ha revelat la ciència l’univers és un lloc inhòspit. No som més que uns sers vius més complexes que els altres que tindran el mateix final: la degradació i la mort final. Totes les idees que forneixen el nostre pensament acostumen a ser ficcions que, en el millor dels casos, tenen poc a veure amb la crua realitat. La vida no és més que una competició entre els qui mengen i els qui acaben sent menjats. La gran majoria de les unitats polítiques que ha conegut la humanitat han desaparegut així com les nostres religions. Probablement aquelles idees en les quals creiem acabaran sent una ombra ridícula en uns segles. I potser no existeix ni nosaltres ni la nostra espècie. I les persones no som més que un conglomerat de cèl·lules si ens ho mirem fredament. Som un petit planeta, dotat de vida això sí, que orbita al voltant d’una de les més de 100.000 milions d’estrelles de la nostra galàxia: la Via Làctia. I una galàxia que no és més que un bri de pols en l’univers i ja hi ha qui sospita que l’univers fa frontera amb altres universos. Davant d’aquest panorama no podem més que postrar-nos i ser humils, molt humils. I desesperar-nos davant l’aparent manca de sentit de l’existència.
 
Però a partir d’aquí podem fer una constatació més profunda encara i més interessant. L’univers està ple de bellesa i com ja deia aquell personatge d’una obra de Shakespeare: “hi ha més coses al cel i a la terra del que pugui imaginar la vostra filosofia i ciència”. Llegeixo els astrofísics que divulguen la seva matèria i se’m fa difícil veure la frontera (si n’hi ha alguna) entre la ciència i la poesia. L’univers està ple de meravelles i només veiem una petita minoria, ínfima, del que hi ha. I llavors els nostres problemes personals disminueixen i es relativitzen. Almenys els d’aquells que, per ara, tenen les necessitats econòmiques bàsiques resoltes. Que és la nostra existència sinó un devenir de conflictes domèstics petits i tristos si no la comparem amb la gran meravella del cosmos? Però si aixequem els ulls a les estrelles veurem que totes les nostres grans baralles no són més que bajanades de petites parts del cosmos. Podem mirar les estrelles i voler saber més d’elles però també podem baixar al nostre planeta terra i veure que en el fons és més el que ens uneix a les persones amb les altres persones i amb els altres animals i amb la natura i amb el cosmos. Perquè en el fons som pols còsmica i ho seguirem sent quan el nostre cos hagi mort. No he arribat al punt de sentir-me així però intel·lectualment així és com penso. Hi ha una antiga història sufí que assegurava que Déu mai va expulsar l’home del paradís ja que el va fer és, simplement, cegar-lo a l’evidència que ja hi som al paradís però no ho volem paradís. La història acabava explicant que l’únic que hem de fer és ser conscients d’aquest fet. I en un llenguatge no religiós: adonar-nos que som univers i sempre ho hem estat.