Un relat sobre la veritable amistat

Al cim d’una muntanya, viu un àguila que té tanta força que pot volar molt alt i molt ràpid. Com mai va trobar a ningú allà dalt, estava orgullosa de ser l’única capaç de tal proesa.

Un dia va sentir un petit dolor dins del pit. Va deixar de volar i va planejar en les altures, on els arbres es veuen com tu veus la pastura quan mires cap avall. Encara que va meditar molt, no va saber què li causava aquesta molèstia. Així que amb prou feines se li va passar, va continuar el seu poderós vol.

Amb el temps el dolor tornava amb més freqüència i sense que se n’adonés, perquè eren molt poques, va perdre algunes plomes que el vent va escampar per tot arreu.

Al bosc, sobre una branca, un esquirol estava pelant una nou per menjar quan va veure una gran ploma blanca que queia poc a poc. Va deixar la nou en el buit de l’arbre on viu i va baixar a recollir-la.

Mai havia vist una ploma tan gran. Mentre mossegava la nou pensava a quin ocell podia pertànyer. Llavors va escoltar un bell cant i va trobar a la cadernera en una branca pròxima.

Cadernera, saps quin animal té plomes com aquesta?

-No esquirol, no ho sé. Però per la grandària, cap del bosc. Ha de ser d’un au gran, d’aquelles que viuen molt lluny.

– ¿I a tu cadernera, se’t cauen les plomes?

-Només quan estic malalt.

L’esquirol es va quedar callada i com l’ocell la va veure molt preocupada, per fi li va proposar:

-Qui pot contestar-te és el vell mussol que tot ho sap i li va dir on viu.

Després d’una migdiada en què no va descansar molt bé, l’esquirol va decidir visitar el mussol i es va anar pel bosc saltant de branca en branca o corrent sobre les fulles seques.

Va arribar fins l’arbre alt i vell, a qui ja li queden molt poques branques, i va mirar el forat on viu el mussol. Seria difícil pujar fins allà amb la ploma.

L’esquirol grimpava a una branca i estudiava la següent. Així es va anar acostant al forat. Quan va creure que podia assolir-lo, va fer un salt tan perillós, que va quedar sorpresa d’haver caigut dins.

Més sorprès va despertar el mussol. Mai en la seva llarga vida l’havien espantat tant.

Pobre esquirol! Va ser torrencialment remugava i a tot assentia de cap cot, gairebé plorant. Més li hauria dit el mussol encara si la ploma no li hagués cridat l’atenció.

– I doncs, a què has vingut?

-Jo, vull, fer-li, una, pregunta va llagrimejar l’esquirol.

– ¿Promets que si et responc la pregunta t’aniràs i no tornaràs a molestar?, es va assegurar el que tot ho sap.

– Sí, prometo! Va dir l’esquirol tornant l’ànima al cos.

– ¿On és l’ocell al qual pertanyia aquesta ploma?

– Cap ocell! L’àguila blanca és on viu: al cim de la muntanya.

– ¡Oh!, I com puc arribar?, se li va escapar a l’esquirol.

– ¡Vas prometre anar si responia una pregunta! Jo he complert, tu no! I el mussol va tancar els ulls, perquè per a ell era molt d’hora per estar despert.

L’endemà l’esquirol sostenia una nou sense pelar-la. La cadernera que venia a regalar el seu cant, va notar que seguia preocupada.

– Què et passa amiga?

L’esquirol li va explicar el bo i el dolent de la seva visita al mussol.

– ¿Te n’adones cadernera? L’àguila blanca està sola i malalta al cim de la muntanya i jo no puc ajudar-la.

-No et disgustis, aquesta no ha de ser l’única ploma. Altres hauran trobat les altres i pujaran a ajudar-la.

– ¿I si tots pensen com tu?

Comprenent el seu error, l’ocell també es va posar a meditar.

– Ah, ja sé! De vegades he cantat on acaba el bosc i he vist que les cabres descansen al peu de la muntanya, després corren cap amunt. Segur que només es podria arribar fins al cim!

Aquesta mateixa tarda a l’hora de la migdiada, l’esquirol i la cadernera eren a la punta d’una branca de l’últim arbre del bosc. Miraven més enllà del camp les primeres pedres de la muntanya. Sota uns arbres diferents als seus, s’apilaven els lloms de les cabres blaus per l’ombra.

-Jo no puc travessar aquest camp va dir l’esquirol. Podria mossegar-me un escurçó o picar-me una aranya. Però per a tu serà fàcil volar fins allà.

A la cadernera no li va agradar la idea, però no havent altra solució, va accedir i va anar a posar-se en un d’aquells estranys arbres, que eren més baixos i espinosos.

No totes les cabres dormien. El cap vigilava i en veure l’intrús va donar un salt gegantí i banyegar la branca en què es trobava. Amb prou feines va tenir temps l’ocell d’aixecar el vol.

L’esquirol ho va veure tornar batent les seves ales, mentre molt a prop corria i saltava el cap de les cabres.

Mort de cansament i por va aterrar la cadernera al costat de l’esquirol. Van haver de subjectar-lo molt fort perquè la indignada cabra donava salts cada vegada més grans, arrencant amb les seves peülles trossos d’escorça.

Així estarien encara, si no fos per una veu molt severa que va dir:

– Quina vergonya! El vell mussol que tot ho sap havia arribat sorprenentment i prenia la paraula.

– ¿Es pot saber per què el cap de les cabres ataca a dos indefensos animalets?

– Han anat a perjudicar el nostre repòs! va protestar la cabra.

– Ah, sí! Ja conec la impertinència d’aquests joves que no respecten el descans aliè. I va mirar de reüll a l’esquirol que assentia de cap cot.

– ¿I per què ho van fer?

El cap de les cabres no va saber què respondre.

-Ja que no ho saps, jo telo diré. Volen saber si ets capaç de pujar al cim de la muntanya per preguntar-li al àguila blanca si està malalta.

– I tant que sóc capaç!, va presumir el cap de les cabres. I ja mateix ho faré.

-Llavors els quatre ens reunirem en el meu arbre a l’alba va ordenar el mussol. Si tinc sort, acabarà aquesta bogeria.

I donant per conclosa la conversa, va badallar pel descans interromput i es va lamentar que fos massa tard per dormir una mica.

El mussol va tenir sort, la bogeria va acabar. Tots van saber que l’àguila blanca estava malalta de soledat. És clar que ja no, perquè el cap de les cabres va habitualment a parlar amb ella, demostrant que no està vell per pujar al cim de la muntanya. I parlen de l’esquirol, que menja nous recolzada en la seva ploma blanca, i de la seva amiga la cadernera, que ara canta més dolçament. I parlen del vell mussol, preguntant-se com és possible que tot ho sàpiga. El que no saben, és que ara sap una cosa més.

En definitiva el mussol sap una cosa més, una nova experiència o ensenyament que acumula en la seva vida. Es barregen llavors aquí, l’ambició de l’àguila, el sentir-se més que els altres, la malaltia, la unió, la saviesa, el suport, la preocupació i finalment la companyia i la comprensió; hi ha moltes cosetes d’extreure d’aquest grandíssim conte.

L’amistat millora la felicitat i disminueix la tristesa, perquè a través de l’amistat, es dupliquen les alegries i es divideixen els problemes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *