Un any del Papa Francesc. La dolça i confortadora alegria d’evangelitzar

El dia 19 festa de Sant Josep va fer un any de l’inici del ministeri petrí del Papa Francesc, i els Bisbes de tot Espanya acabem d’arribar de la Visita ad limina al Papa, que ens ha reconfortat i animat en la nostra missió episcopal de comunió i de servei entregat. Intenses emocions i vivències que han d’anar donant fruit en els temps propers. Per això vénen al meu cor les paraules que el Cardenal Jorge Bergoglio va dir a les reunions de Cardenals prèvies a la seva elecció. Llegides ara són com un programa sintètic del que ell volia per a tota l’Església, sense imaginar que seria elegit Papa. Són molt il•luminadores si les complementem amb la seva Exhortació “Evangelii gaudium”, els seus actes de govern, les predicacions abundants i el seu personal i exigent estil de vida.

El Papa Francesc destacà l’evangelització, la raó de ser de l’Església, com a raó més profunda per al qui fos elegit Papa. “La dolça i confortadora alegria d’evangelitzar” (Pau VI). I evangelitzar com a proclamar la salvació, anunciar l’amor salvífic de Déu que per a ell és previ a l’obligació moral. Tot el discurs de Francesc s’origina entorn d’aquest punt: l’anunci de la salvació. D’aquí prové la necessitat d’acompanyar tothom. D’aquí la misericòrdia que, com sosté Bergoglio, té a veure amb l’amor i no amb la laxitud relativista (A. Puigverd).

“1.- Evangelitzar suposa zel apostòlic. Evangelitzar suposa en l’Església l’atreviment (parresía) de sortir de si mateixa. L’Església està cridada a sortir de si mateixa i anar cap a les perifèries, no només les geogràfiques, sinó també les perifèries existencials: les del misteri del pecat, les del dolor, les de la injustícia, les de la ignorància i “prescindència” religiosa, les del pensament, les de tota misèria.

2.- Quan l’Església no surt de si mateixa per a evangelitzar, esdevé autoreferencial i llavors emmalalteix (cf. la dona encorbada sobre si mateixa de l’Evangeli). Els mals que, al llarg del temps, es donen en les institucions eclesials tenen arrel d’autoreferencialitat, una mena de narcisisme teològic. A l’Apocalipsi, Jesús diu que “està a la porta i crida”. Evidentment el text es refereix al fet que colpeja des de fora la porta per entrar… Però penso en les vegades en què Jesús colpeja des de dins perquè el deixem sortir. L’Església autoreferencial pretén que Jesucrist resti dins seu i no el deixa sortir.

3.- L’Església, quan és autoreferencial, sense adonar-se’n, creu que té llum pròpia; deixa de ser el “misteri de la lluna” i dóna lloc a aquest mal tan greu que és la mundanitat espiritual, que segons De Lubac, és el pitjor mal que pot sobrevenir a l’Església. Aquest viure per a donar-se glòria els uns als altres. Simplificant, hi ha dues imatges d’Església: l’Església evangelitzadora que surt de si mateixa, la que “escolta la Paraula de Déu religiosament i la proclama amb tota fidelitat” (Dei Verbum religiose audiens et fidenter proclamans), o l’Església mundana que viu en si mateixa, de si mateixa, per a si mateixa. Això ha de donar llum als possibles canvis i reformes que calgui fer per a la salvació de les ànimes.

4.- Pensant en el proper Papa: ha de ser un home que, des de la contemplació de Jesucrist i des de l’adoració a Jesucrist ajudi l’Església a sortir de si mateixa cap a les perifèries existencials, que l’ajudi a ser la mare fecunda que viu de la dolça i confortadora alegria d’evangelitzar”.

Quanta llum que donen les seves intuïcions, ara que el veiem actuar de Papa. Estimem el Sant Pare Francesc i siguem acollidors del seu programa pastoral.