Una coneguda cadena de botigues que ven aliments de proximitat ha creat un espai en el qual es poden veure, triar i comprar tomàquets de tota mena que, els més càndids, qualificaríem com “de temporada”. I no tinc cap dubte que ho son. Que han estat collits no fa massa dies –amb la filosofia de la casa- i que, per tant, poden ser perfectament qualificats com frescos en el millor i més sà dels sentits de la paraula.

Però la meva reflexió vol anar en un altre sentit. Constatar -només constatar- la pèrdua d’estacionalitat que estan patint molts del nostres productes. Si en teniu algun dubte, comproveu com a la fruiteria, les pomes i les peres no hi manquen mai. El mateix que ara comença a passar amb els tomàquets. I no pel pas per les cambres refrigerades (el tomàquet no s’hi acaba d’adaptar) sinó per l’aparició de varietats, races, o com li vulgueu dir, diferents. Cada una d’elles amb una temporada. Però sempre hi ha un espai pel tomàquet als prestatges, fet que fa pensar que allò de la verdura o fruita del temps és un concepte cada cop més caduc. O que cal reinterpretar en el sentit esmentat.

Els tomàquets eren abans una verdura d’estiu. Ara ho son els tomàquets de Montserrat. Perquè, de la mateixa manera que els fruiters han obtingut varietats de poma o pera per cada època de l’any, els pagesos estan obtenint tomàquets, espinacs, alvocats i molts altres productes que, al marge o no dels hivernacles, es cullen al llarg de l’any.

Aquesta diversificació demana a crits una explicació i una educació del consumidor. No una simple “tomateca” d’exposició. Perquè no es pot fer un pa amb tomàquet amb un cor de bou. O, si m’apureu, fer un sofregit amb uns quants tomacons, tenint tomàquet de bola tot l’any, és un contrasentit.

Ves que no ens trobem, en poc temps, amb una etiqueta que acompanyi cada tomàquet –per algun producte s’ha de començar- i ens digui si és apropiat per amanir o si el millor que podem fer és fregir-lo. Que copiï el maridatge de les etiquetes dels vins.