La pel·lícula de la sessió oficial La grande bellezza de l’italià Paolo Sorrentino s’ha convertit inesperadament en una de les perles del festival quan ja hem travessat l’equador. No esperàvem que Sorrentino ens donés cap alegria després de la seva ensopegada en el cinema anglès amb una pel·lícula com This must be the place que va concursar a Cannes l’any 2011 i que va deixar a tothom força glaçat.
La grande bellezza explica la vida frívola i despreocupada d’un periodista de renom, Jep Gambardella (Toni Servillo), que viu en una festa perpètua les nit romanes d’estiu a la terrassa del seu palauet a partir del moment que celebra el seu 65è aniversari envoltat d’amics i convidats que l’afalaguen. Aquesta figura pública reverenciada, escriptor frustrat també després d’haver publicat un llibre fa molts anys, viu envoltat d’amics artistes i intel·lectuals amb llargues xerrades o saraus interminables. Tot plegat és un món de la frivolitat i d’aparences, una representació de la buidor i de la superficialitat.
Enmig d’aquesta gresca detectem la malenconia creixent d’un personatge que envelleix i recorda episodis cabdals de la seva adolescència com un primer amor de força trasbalsadora, que es queda en estat de suspensió quan unes imatges el traslladen al passat, o un mar imaginat projectat en el sostre de la seva cambra que evoca la seva creixent i imparable nostàlgia. Diferents fets remouen la seva indolència i la calma i serenitat d’un home que ja està de tornada de tot s’esberla davant del suïcidi d’un noi, la mort d’una dona que acaba de conèixer o la marxa d’un amic poeta. Els personatges més propers de Jep comencen a desaparèixer d’escena com una premonició de que el temps s’esgota i de que malgrat està rodejat de gent està més sol que mai.
La pel·lícula és atapeïda, recarregada, a vegades fins a l’excés i la desmesura. Una pel·lícula espectacular i desbordant que pot moure a la vistositat gratuïta però tot agafa un sentit quan ens adonem també que rere les seves imatges batega la nit romana de La dolce vita de Fellini i que el personatge de Jep encarnat magistralment per Toni Servillo sembla una reencarnació de Marcello Mastroinai amb uns anys de més. Una pel·lícula finalment trasbalsadora que acaba commovent.
Una diva en carrossa d’or
Després de l’esplèndid biopic dels germans Coen sobre un músic folk ficcional a Inside Lewyn Davis ens trobem de nou amb un nou biopic inspirat en aquesta ocasió en un personatge real com va ser el pianista i showman Valentino Liberace de mans del director nord-americà Steven Soderbergh a Behind de Candelabra. Soderbergh trepitja de nou la catifa vermella de Cannes per sisena vegada després de la seva fulminant arrencada amb una cinta com Sexo, mentiras y cintas de video que es va emportar la Palma d’Or l’any 1989.
Cannes acull l’anunciada retirada de Soderbergh del món del cinema en aquesta hipotètica darrera pel·lícula sota el benefactor paraigües de la potent cadena televisiva HBO. La pel·lícula es concentra bàsicament en la relació de Liberace (Michael Douglas) amb el jove adonis Scott Thorson (Matt Damon) que esdevindria el seu amant favorit i, finalment, fill adoptat, durant un període que s’allarga entre els anys setanta i inicis vuitanta. Una cinta concebuda des de la comercialitat que s’ajusta perfectament a la clàssica construcció d’una relació amorosa triomfant que després es deteriora amb el pas del temps tal com passa en les millors famílies.
Soderbergh retrata un món d’opulència i d’exhibicionisme a través d’una ostentosa fortalesa on viu com una reinona de l’espectacle adorada per un extens públic en el paradís dels vestits llampants, la cursileria, el kitsch i tot allò que brilla i resplendeix que és Las Vegas. En aquesta carrossa d’or que és la cort dels faraons de Liberace, el personatge públic pot expandir la seva amagada condició homosexual al costat dels seus protegits. Però, desenganyem-nos, Soderbeg no parla ni discurseix de la condició homosexual sinó de la història de manual al voltant de l’èxit i la felicitat i la posterior caiguda en desgràcia de l’amant ocasional d’una celebritat.
Tot resulta entretingut, funcional i vistós dins dels paràmetres de la correcció fins el punt que es podrien ensumar les possibilitats d’Oscar per l’autèntica exhibició de transformisme que mostra Michael Douglas embolicat en aquest paper regal de Soderberg d’allò més agraït de cara a un públic que aplaudeix les grans interpretacions. Un paperàs que inclou fins i tot un clímax tan dramàtic com pot ser l’arribada devastadora de la Sida. No podríem dir el mateix d’un fornit i encartonat Mat Damon que esbossa les seves mancances prestant-se a aquest joc de les disfresses i que l’acaba esborrant.
Tragicomèdia d’una boja família en decadència
En la secció oficial s’ha pogut veure la trastornada comèdia Un château en Italy a càrrec de l’única directora present en la competició, l’actriu i realitzadora francesa amb sang italiana Valeria Bruna Tedeschi. Una història coral en què sobresurt l’estranya e incerta història d’amor encetada per Louise (Valeria Bruna Tadeschi) i Nathan (Louis Garrel). Ambdós provenen de famílies complicades amb handicaps de tota mena, tots són personatges trencats, com la mateixa Louise que és filla d’una nissaga aristocràtica industrial italiana en procés de desballestament i amb un germà moribund.
Es tracta d’una pel·llícula d’esperit esbojarrat que crida l’atenció per la seva singularitat i esperit anàrquic, una cinta que s’arrisca per un autèntic pedregar sense gaire complexes, amb una galeria de personatges excèntrics, malalts o trastornats com emblema també d’una decadència col·lectiva sense cap mena d’èpica. En aquesta mostrari de personatges estrambòtics, Valeria Bruni Tedeschi segueix fidel a la seva preocupació per perfilar sempre un personatge de comèdia més aviat sapastre, maldestre i imprevisible. Això ho fa per buscar alguns gags, previsibles i fàcils, que cerquen la comicitat a través de diversos numerets i altres monades diverses. La pel·lícula resulta simpàtica pel seu modest atreviment, esperit transgressor i retrat d’un melancòlic desgavell humà general, però predomina una sensació de pel·lícula feixuga i pesada.
