I no ens agrada cridar”.

I de fet tampoc ens agrada que ens cridin, però diria que això deu ser pulsió universal. A ningú li agrada que el trepitgin, i tanmateix molts han estat i són trepitjats perquè hi ha pobles que sembla que no poden existir si no trepitgen i esclafen els altres.

Hem sentit qualificar el procés de transversal i d’inclusiu, que són dos adjectius molt del temps, molt d’ara. Però els dos que l’han definit des del primer moment, i que van ser repetits incansablement a la recent assemblea de l’ANC a Tarragona, són dos dels de tota la vida, d’aquells que de tant sentir-los de vegades sembla que se’n difumini el sentit: la revolució catalana serà democràtica i pacífica.

[I no deixa de ser curiós que a l’altra banda, on no paren de conjugar, cínicament, els substantius diàleg i democràcia, encara és hora que els sentim emprar l’adjectiu pacífic. Potser perquè se’ls escaparia el riure (si una cosa té el poder castellà és que de pacífic no ho ha estat mai, ni de fets ni de pensament), o tal vegada perquè estan convençuts que tard o d’hora faran servir la força.]

La pax llatina ha generat molts fills. Com és natural, tractant-se d’un concepte de tan ampli espectre. Al llarg del segle XX el que es va fer més cèlebre va ser el pacifisme, capaç de transformar una necessitat de la història en una ideologia.

Podria ser que tinguessin raó els que asseguren que els catalans no som pacífics de mena sinó que només estem esporuguits, perquè bé que fèiem maleses en temps dels almogàvers i l’expansió mediterrània (tot i que l’existència del pacífic, una moneda encunyada a Barcelona durant el regnat de don Pere de Portugal, que va estar en circulació fins ben entrat el segle XVI, ho desmentiria). Si això fos així, que no dic que no, aquest pacifisme forçós de tres segles ens hauria transformat realment el caràcter, perquè avui dia, per no agredir, ni tan sols alcem la veu. No ens agrada cridar. Potser al llarg de la història a pacífics només ens han guanyat els pobres pacífids, una raça d’amerindis que vivien a Amèrica del Nord, entre les Muntanyes Rocalloses i l’oceà, i que van fer la fi que us podeu imaginar.

Com segur que molts recordareu, la gràcia d’aquell entreteniment de minyons escoltes consistia a alçar progressivament el to de veu fins que els fets desmentien la declaració: no ens agradava cridar però cridàvem. Continua sense agradar-nos, però com que hi ha moments que sí que toca alçar una mica la veu, el meu crit és aquest: a les urnes, catalans!